dimarts, de desembre 30, 2008

Fa deu anys que morí Joan Brossa


Saltanabí


Veu
que porta un verb
a la base i que,
desviada de la seva vertical,
es torna a posar
dreta.

El poema.

dijous, de desembre 25, 2008

Per dir dalt de la cadira

L'antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, de Jaume Subirana, ha tornat a posar d'actualitat un poema de fa vint anys. Fa uns dies el reproduïa l'Avui, diumenge ho farà El periódico, i aquest matí l'ha llegit l'Andreu Torner a l'especial de Nadal de l"Eduqueu les criatures" de Catalunya Ràdio:




L’infant

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d’artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora
aquest dolor d’infant que plora
ja era aquí.





Ja fa uns mesos, Música de poetes el posava a l'abast de tothom en la bella versió que en va fer Guillermina Motta.

dimecres, de desembre 24, 2008

La bona voluntat


Es van fer cel endins un capvespre d’hivern
entre núvols morats i una lluna expectant.
Per dur l’anunci al món d’un messies etern
es van fer cel endins amb el vent de llevant.

Fosquejava a Betlem. Feia flaire de pins.
El bon Josep fixava un pessebre en desús.
Mentre aquells dos baixaven d’algun lloc cel endins,
donava a llum Maria, naixia el nen Jesús.

I els pastors que els van veure van pensar que era estrany
veure un àngel volant amb un noi de paquet
mentre ells dos discutien de l’enginy i l’engany
donant voltes pel cel i planant a pleret.

Es van fer cel endins, l’àngel i el traductor,
duent un diccionari que era un gros embalum,
un faristol plegable, un vell diapasó,
amb vestits nous de trinca i un gran esclat de llum.

“Glòria a Déu dalt del cel”, anuncià, sublim,
l’àngel, que era tenor. “I a la terra pau…”,
llavors dubtà i callà. “I ara, com seguim?”,
demanà al traductor, amb cara de babau.

“Evita dir als homes de bona voluntat,”
li xiuxiuejà el noi, “que és una traducció
mal feta del llatí.” L’àngel cantà, inspirat:
“I pau pertot, a tots, sense cap excepció.”

I es va veure una mà gran com el firmament
que els pescava tots dos com qui aparta un mosquit.
Tothom guardà silenci sota el cel amatent
i una veu retrunyí: “Pau a tots. Bona nit.”

Quan Déu Pare acotxava l’àngel i el traductor,
es va mirar l’estable, hi va aturar l’estel,
i encomanà a un infant la insòlita missió
de desfer finament l’embolic de Babel


dissabte, de desembre 20, 2008

El 2009 serà Nadal tres vegades


Abans d'ahir, en la seva crítica al Quadern d'
El país, Francesc Parcerisas agermanava Moments feliços d'Oriol Izquierdo i el meu lllibre. Ara fa cinc setmanes, en la presentació a La Central, vaig demanar a dotze amics que hi llegissin el poema que més els plagués de La núvia d'Europa i un altre de la literatura universal. L'Oriol trià "La biblioteca cremada" i, tot seguit, en record dels nostres disset o divuit anys, quan cantàvem i ballàvem al so de Lucio Dalla, hi llegí la seva traducció de L'anno que verrá:


L'any que vindrà

Amic, ara t'escric i així almenys em distrauré
i mentre et trobis tan lluny de casa encara t'escriuré més.
D'ençà que vas anar-te'n hi ha una bona novetat,
l'any que acaba tot just s'acaba
però les coses no acaben d'anar.

No es surt gaire al capvespre ni tan sols quan és festa
i n'hi ha que han posat sacs de sorra a prop de la finestra,
i s'estan sense dir res durant dies i setmanes,
i a aquells que no tenen res a dir
el temps no els passa pas.

Però el que diu la tele és que aquest any nou
portarà una transformació
a tots el que l'estem esperant
serà Nadal tres vegades i festa tot el dia
cada Crist baixarà de la creu
i els ocells també retornaran.

Hi haurà menjar i hi haurà llum tot l'any,
els muts i tot podran parlar
i els sords de fet ja ho fan.
I cadascú farà l'amor com li plagui,
els capellans podran casar-se
si més no a una certa edat,
i sense gaire enrenou algú desapareixerà,
seran potser els més desperts
i els cretins de cada edat.

Ja veus amic quines coses escric i dic
i que content que estic
de ser aquí en aquest moment,
Ja veus amic el que m'he d'inventar
per poder-me'n riure,
per continuar esperant.

I si aquest any passés només en un instant,
fixa't amic
si no seria important
que en aquest instant també hi fos jo.

L'any que ara arriba passarà al cap d'un any
però jo ja em preparo i aquesta és la novetat


LUCIO DALLA

divendres, de desembre 19, 2008

Formes de l'ètica



Units generacionalment –tots dos són nascuts a Barcelona el 1963—, Oriol Izquierdo i Carles Torner ho estan també per una similar posició davant la vida. Escriptors, intel·lectuals, gestors culturals, pertanyen a una generació convençuda de la bondat de l’esforç, dels beneficis de la cultura, dels rèdits de la paraula i, a més, comparteixen, si més no en part, un suau ecumenisme en el que la fe posa un tint de valentia i d’estoïcisme en els judicis sobre la vida i sobre la literatura. Aquests trets comuns poden fer que els lectors veiem, en els seus nous llibres, un horitzó similar i amable (per “amable” vull dir que no és imposat ni combatiu), que ens reclama de pensar altre cop, des del particularisme de l’individu o des de la reflexió social i política, algunes de les formes de l’ètica.

El llibre de Torner,
La núvia d’Europa, ja avança, des del títol, els paisatges i les preocupacions de l’autor, sempre espectador amatent de la situació del món i de les reflexions que sovint li provoquen els seus contactes, lectures o reflexions amb, o a partir de, les dels intel·lectuals d’arreu. I això gràcies a uns contactes que hem d’entendre com una extensió natural de l’important treball que l’autor ha dut a terme al si del PEN i, els darrers anys, des de l’Institut Ramon Llull. Anna Politkòvskaia, Yael Langella, Joseph Brodsky, Pedro Tamen, David Grossman, Zagajevsky, Milosz…. o indrets com Frankfurt i Sarajevo són noms que apareixen com a referents o excuses dels poemes. En uns casos a través de composicions que els són dedicades explícitament per la relació personal de Torner amb aquestes persones (Politkòvskaia, Langella), en d’altres perquè els poemes són respostes, inspiracions, versions o traduccions derivades d’aquells autors o indrets. L’origen d’aquests diàlegs no condiciona en absolut, però, la forma, que més aviat busca alguna provatura d’impacte, la denúncia o l’explicitació de la relació que ha estat colpidora o que s’ha vist interrumpuda. A destacar, pel seu agosarament dins del deliberat mimetisme, la “Marxa nupcial per a una difunta” en què Torner copia la pauta del famós poema avantguardista de Salvat-Papasseit “Marxa nupcial” per afegir el seu testimoniatge de primera mà de les sospites de la culpabilitat del govern Putin en l’assassinat de Politkòvskaia. També al poema “Rut desvetllada”, dedicat a Maria Mercè Marçal, el to discursiu vol exposar de manera clara la funció de la “veu que vol retre homenatge”, una funció que és, alhora, individual i pública. Els poemes “Baula”, dedicat a Jordi Sarsanedas, o “Destraduir Europa”, de caràcter més programàtic, van també adquirint aquest subtil to de discurs intel·lectual, especiat amb imatges personals, que situa la poesia de Torner en un camp clarament compromès, ètic. Però, com a lector, no estic segur que aquests siguin els poemes més eficaços, en tant que artefactes literaris, del llibre; per a mi, la gran sorpresa de La núvia d’Europa són “Divisa” i “Devora enllà”, on apareix bé una rima fluïda i enjogassada o bé una deconstrucció sintàctica brillant i reeixida.

Moments feliços, d’Izquierdo, adopta un punt de vista (d’autor) diametralment oposat: la reflexió en veu alta de Torner ha esdevingut ara una sèrie de papers personals. Amb la repetició, sovint amb una puntuació escassa, amb un to que escoltem repetit en veu baixa, la major part dels poemes d’Izquierdo demanen de ser llegits sense massa publicitat. Per dues raons fonamentals: o per poder subratllar-ne millor la ironia i el distanciament o per donar acollida a una forma lírica d’exterioritzar la preocupació o el dolor personal. Dividit en quatre parts, Moments feliços dirigeix una mirada profunda al món, ironitza sobre aquest, es reclou en la intimitat i acaba per cercar en l’escriptura alguna permanència del dol per la filla morta. El to de les quatre parts és, però, reconeixible com una unitat de veu, que s’amara d’escepticisme i de dubte fins i tot en la fe: un “esperar i esperar que arribi l’hora, si arriba”. Entre la visió desencisada de la primera part (“cada nit és més llarg/ aquest camí de sempre”) i la ironia empeltada de Pere Quart de la segona només hi ha el to amb què l’escriptor s’enfronta al món; un poema divertit com “L’estiu a la platja” acaba referint-se al “món que entre tots construïm/ i que tant ens desagrada.”, un salt hàbil que també trobem a “Vestien pells”. Els poemes més intimistes de la tercera part recorden la fugacitat, la bellesa, allò que momentàniament assacia “la set de tant endins”. I a la quarta part hi trobem alguns dels poemes més colpidors del llibre per la força i l’exigència de la modèstia que la veu s’imposa en parlar de la mort, una exigència moral que demana, a parts iguals, coratge i renúncia. Dos llibres que són dos exercicis d’ètica, pública i privada, en uns temps que no ens hi tenen massa avesats.

Francesc Parcerisas, "Formes de l'ètica",
El país, 18/12/2008
Aquí podreu descarregar aquí la crítica sencera en pdf

dimecres, de desembre 10, 2008

Booz adormit

(Versió de Victor Hugo, amb un vers alterat)


Atuït de fatiga, Booz era ajagut;
havia treballat a l’era tot el dia;
al lloc de cada nit, en un jaç s’arraulia;
prop dels quartans de blat, s’adormia, abatut.

Era un terratinent de camps de blat i d’ordi;
buscava fer el que és just, malgrat que fos tan ric;
ni en el foc de l’infern no hi tenia enemic;
l’aigua del seu molí no amagava res sòrdid.

Com un riu a l’abril, duia barba d’argent.
No hi tenia, a les garbes, ni gota d’avarícia;
si un pobre espigolava i en tenia notícia
deia “Feu caure espigues a terra expressament”.

Caminava amb puresa, lluny de la torta via,
vestit de probitat ben càndida i lli blanc;
el munt de sacs de gra era una font: de franc,
i sempre cap als pobres, el seu doll oferia.

Booz era un bon amo i era fidel al clan;
era molt generós, malgrat que estalviava.
I qualsevulla dona més que a un jove el mirava;
tot i que el jove és bell, un ancià és gran.

Cap a la font primera l’home vell s’encamina;
entra als dies eterns i surt dels canviants;
si bé es veu una flama als ulls dels jovençans,
dins l’ull d’un ancià la llum us il·lumina.




Booz dormia, doncs, entre parents i amics,
prop dels pallers semblants, de nits, a un camp de runes;
els segadors formaven grupets, com fosques dunes;
això era i no era en uns temps molt antics.

Un jutge governava tot Israel, d’antuvi.
La terra, on l’home errava en tendes, intranquil
de trobar les petjades d’un gegant potser hostil,
era encara ben molla i tova del diluvi.

***

Com dormia Jacob, com dormia Judit,
també Booz dormia, ulls clucs, sota el brancam;
per la porta dels cels, de sobte oberta un pam,
baixà sobre el seu cap un somni beneït.

Somiant, veié un roure, com una profecia,
que eixia del seu ventre, s’arbrava fins al cel;
una raça hi pujava, de baula en baula, amb zel;
un rei cantava a baix, a dalt un déu moria.

I amb l’alta veu de l’ànima, Booz digué esglaiat:
“Com es farà que això de Booz pugui néixer?
Si, dels meus vuitanta anys, la xifra sols pot créixer…
i jo no tinc cap fill, ni dona al meu costat.

“ Ja fa molt temps que aquella que tants anys va estimar-me,
abandonà el meu llit cap al vostre, oh Senyor;
seguim essent parella, en invisible unió,
ella vivint a mitges i jo mig mort i exànime.

“Una raça ha de néixer de Booz! Qui s’ho creu?
Com podré mai ser pare d’uns infants sorollosos?
De jove, l’home té uns matins victoriosos:
de la nit surt el dia aixecant un trofeu.

“Però el vell, com pollancre a l’hivern, prou tremola.
Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.
Vaig inclinant, Déu meu!, cap al clot l’esperit
com un bou que té set va on l’aigua s’escola.”

Enmig del somni i l’èxtasi, Booz cercava veus,
girant a Déu ells ulls colgats de son confosa;
un cedre no sent mai que li parla una rosa,
i ell no sentia jeure una dona als seus peus.



Durant el somnieig, Rut, una moabita,
s’havia estès als peus de Booz, els pits nus,
esperant el moment que un raig de llum intrús
el despertés breument, com truca una visita.

Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.

L’ombra era nupcial, solemne nit de gala;
els àngels hi volaven s ens dubte en la foscor,
perquè es veia en la nit, com una exhalació,
un moviment blavís que s’assemblava a una ala.

L’alenar de Booz en el somni sublim
s’unia al sord lliscar del riu sota la molsa.
Érem al mes de juny, quan la natura és dolça;
els turons resplendien amb lliris al seu cim.

Dubtava Rut, dormia Booz. I Déu, què feia?
Els esquellots dels bens dringaven blanament;
una immensa bondat queia del firmament;
els lleons s’abeuraven; per fi l’hora s’esqueia.

Allà a Jerimadet, a Ur, tot reposà.
Els astres esmaltaven el cel fondo en penombra;
el creixent fi i lluent entre les flors de l’ombra
brillava en ple occident, i Rut es preguntà,

immòbil, entre els vels mig mirant per clivelles,
quin déu, quin segador de l’estiu infinit,
podia haver llençat, com qui fuig en la nit,
aquesta falç d’or pur al camp de les estrelles.





dimarts, de desembre 09, 2008

Demà, a les 19:30, a l'Ateneu Barcelonès

Booz endormi

Booz s'était couché de fatigue accablé ;
Il avait tout le jour travaillé dans son aire ;
Puis avait fait son lit à sa place ordinaire ;
Booz dormait auprès des boisseaux pleins de blé.

Ce vieillard possédait des champs de blés et d'orge ;
Il était, quoique riche, à la justice enclin ;
Il n'avait pas de fange en l'eau de son moulin ;
Il n'avait pas d'enfer dans le feu de sa forge.

Sa barbe était d'argent comme un ruisseau d'avril.
Sa gerbe n'était point avare ni haineuse ;
Quand il voyait passer quelque pauvre glaneuse :
- Laissez tomber exprès des épis, disait-il.

Cet homme marchait pur loin des sentiers obliques,
Vêtu de probité candide et de lin blanc ;
Et, toujours du côté des pauvres ruisselant,
Ses sacs de grains semblaient des fontaines publiques.

Booz était bon maître et fidèle parent ;
Il était généreux, quoiqu'il fût économe ;
Les femmes regardaient Booz plus qu'un jeune homme,
Car le jeune homme est beau, mais le vieillard est grand.

Le vieillard, qui revient vers la source première,
Entre aux jours éternels et sort des jours changeants ;
Et l'on voit de la flamme aux yeux des jeunes gens,
Mais dans l'oeil du vieillard on voit de la lumière.

Donc, Booz dans la nuit dormait parmi les siens ;
Près des meules, qu'on eût prises pour des décombres,
Les moissonneurs couchés faisaient des groupes sombres ;
Et ceci se passait dans des temps très anciens.

Les tribus d'Israël avaient pour chef un juge ;
La terre, où l'homme errait sous la tente, inquiet
Des empreintes de pieds de géants qu'il voyait,
Etait mouillée encore et molle du déluge.

Comme dormait Jacob, comme dormait Judith,
Booz, les yeux fermés, gisait sous la feuillée ;
Or, la porte du ciel s'étant entre-bâillée
Au-dessus de sa tête, un songe en descendit.

Et ce songe était tel, que Booz vit un chêne
Qui, sorti de son ventre, allait jusqu'au ciel bleu ;
Une race y montait comme une longue chaîne ;
Un roi chantait en bas, en haut mourait un dieu.

Et Booz murmurait avec la voix de l'âme :
" Comment se pourrait-il que de moi ceci vînt ?
Le chiffre de mes ans a passé quatre-vingt,
Et je n'ai pas de fils, et je n'ai plus de femme.

" Voilà longtemps que celle avec qui j'ai dormi,
O Seigneur ! a quitté ma couche pour la vôtre ;
Et nous sommes encor tout mêlés l'un à l'autre,
Elle à demi vivante et moi mort à demi.

" Une race naîtrait de moi ! Comment le croire ?
Comment se pourrait-il que j'eusse des enfants ?
Quand on est jeune, on a des matins triomphants ;
Le jour sort de la nuit comme d'une victoire ;

Mais vieux, on tremble ainsi qu'à l'hiver le bouleau ;
Je suis veuf, je suis seul, et sur moi le soir tombe,
Et je courbe, ô mon Dieu ! mon âme vers la tombe,
Comme un boeuf ayant soif penche son front vers l'eau. "

Ainsi parlait Booz dans le rêve et l'extase,
Tournant vers Dieu ses yeux par le sommeil noyés ;
Le cèdre ne sent pas une rose à sa base,
Et lui ne sentait pas une femme à ses pieds.


Pendant qu'il sommeillait, Ruth, une moabite,
S'était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu'une femme était là,
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d'elle.
Un frais parfum sortait des touffes d'asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala.

L'ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément,
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l'herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C'était l'heure tranquille où les lions vont boire.

Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l'ombre
Brillait à l'occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l'oeil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l'éternel été,
Avait, en s'en allant, négligemment jeté
Cette faucille d'or dans le champ des étoiles.


VICTOR HUGO

diumenge, de desembre 07, 2008

Cel de la Immaculada

Si ho he entès bé,
el cel té color
violeta i turquí
més que no blau,
però tenim ulls afeblits
per als colors extrems
i en canvi percebem
nítidament el blau:
esclatant com la seda
ben tibada
dels teus ulls.

Si he entès res,
fa molt temps que sabem
que Déu no és a cap cel,
que el blau que m’omple els ulls
són radiacions
rere les quals s'albira
només un buit inert
i el negre sol del crim
que matà Abel
i el bri de brisa de silenci
que va fundar potser
l’u i l’univers.

Per això, sabedor
que som al ball de l’atmosfera
dintre l'orquestra de la llum,
puc obrir els ulls i dono gràcies
al primer blau.
Ho dic ben alt:
–Cel, gràcies.
I ell me les torna.
Jo les reboto contra els balcons
i els daurats pubis
de les teulades
del primer sol.
Sento pujar una persiana,
els ulls t’hi veuen,
et deixondeixes,
lligues la corda a la barana
i dius –em dius:
–Bon dia.
I jo responc: bon dia, amor,
bon cel, bon blau, bona memòria,
et dono gràcies per acollir-me,
pel teu “sí” que, blavíssim,
ara encendrà la llum
de nou
com al primer matí.


dimarts, de desembre 02, 2008

Si voleu escoltar Victor Hugo...



L’ART DE LA TRAÏCIÓ

Recital de poesia traduïda

10 de desembre del 2008, a les 19:30 h

Sala Vedaguer de l’Ateneu Barcelonès


Hi intervindran: Nicole d’Amonville, Joan Casas, Xènia Dyakonova, Manuel Forcano, Francesc Gelonch, José Mateo, Arnau Pons, Simona 
Skrabec, Carles Torner i altres.

La presentació de l’acte anirà a càrrec d’Alfred Sargatal.

Es llegirà poesia traduïda al català i al castellà de l’anglès, francès, alemany, italià, romanès, eslovè, grec, rus, hebreu i altres llengues, en original i en traducció.