La núvia d'Europa

Ofrena a Anna Politkòvskaia

2011-10-03T13:35:00.005+02:00

Dimarts 4 d'octubre fem un homenatge a Anna Politkòvskaia, arran del cinquè aniversari del seu assassinat, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, a les set de la tarda. L'organitzen el PEN català, la Lliga pels Drets dels Pobles, Vilaweb i altres organitzacions. Hi parlarà Elena Milàixina, del diari rus Novaia Gazeta, amiga i companya de redacció d'Anna i de la periodista assassinada el 2009 Natàlia Estemírova.

Ofrena a Anna Politkòvskaia

Perquè revisquin,

cullo paraules mortes

i en faig ofrena

damunt la teva tomba:

pau, verb, ver, vida, Europa...

25 anys sense Espriu

2010-02-21T19:09:00.013+01:00

Demà farà 25 anys de la mort de Salvador Espriu, testimoni del llindar.

Testimoni

Qui pogués, d'un sol mot, aterrar el simulacre!

Qui pogués, amb els ulls, fatigar l'infinit!

Un feix de mala fusta i ferralla de paraules

encenen un gran foc que il·lumina la nit.

Atura't al llindar. Fes rodolar el poema,

mira el sepulcre: buit. Hi ha un àngel, sents què diu?

"Aquell matí de Pasqua, Maria Magdalena

veié amb ulls que estimaven el jardiner furtiu."

Fins que es bada el poema, també el pessebre és buit:

un estel nou, pastors, els reis i el seu viatge...

A cal fuster hi ha novetat en el llenguatge!

Tinc l'enigma al davant: la crida, em ve del buit?

Quina herència he rebut? "Ell viu. Que el vers ressoni!"

Em conjura al poema. Em passa el testimoni.

Bon Nadal!

2009-12-24T21:12:00.004+01:00

Paradís

Si l’enyorem, el paradís, és que en venim.
Vaig tot seguit a preparar el pessebre
amb els meus fills, un riu de plata i molsa
que vam collir ahir, estesa al peu
d’una alzina retorta. Ulls badats,
les figuretes són les de quan era infant:
la mula amb l’orella torçada, els reis
llunyans, la bugadera, el llenyataire,
els àngels músics, la pagesa bruna
amb el cistell dels ous, el pastor que s’acotxa,
atia el foc, no espera cap notícia.
A la medina el flequer enforna el pa.
Passa un carro de menta. Cau el mall
del ferrer, com retruny damunt l’enclusa!
El torner dóna forma, una a una, a les gerres,
com la que duu al maluc la noia adolescent:
per què deu córrer? El pou, en flames? Veig Herodes,
inquietíssim, envoltat pels seus soldats…
Un gran peix salla riu amunt. Es vincla
el suro, la muntanya s’ha aclofat.
Ara posem al seu lloc el bressol,
sota l’estel, dintre l’estable, prop del bou,
entre Maria i el silenciós Josep,
i fem com ell, un moment, ulls badats:
callem.
Aquí, amics, hi ha el paradís.

Marxa nupcial per a una difunta

2009-10-07T10:59:00.003+02:00

Avui, tercer aniversari de l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, David Figueres reprodueix al seu bloc Els dies i les dones la marxa nupcial que obre La núvia d'Europa.

Ofrena a Anna Politkòvskaia

2009-10-07T00:07:00.010+02:00

Perquè revisquin,
cullo paraules mortes
i en faig ofrena
damunt la teva tomba:
pau, verb, eixit, Europa…

Ha mort Marek Edelman

2009-10-05T22:08:00.004+02:00

Misericòrdia

Quin lector generós?

Cava el vers la lectura.

És el mal qui et revela,

misericòrdia? L’un a l’altre

us arrenqueu el vel.

Cremes la vista al món?

Quan s’obre la bretxa

de l’indicible,

el cec et veu de sobte.

Com un llampec en la tempesta,

com l’esquinçall al cel tancat

de la nit muda,

com la trinxera cavada en la veu

que ha de saltar l'abisme,

el fugitiu et reconeix.

Gracias a la vida

2009-10-04T22:11:00.005+02:00

En memòria de Mercedes Sosa

Cançó de bressol vora la mar

La mar que romp és una blanca
creació: veig Eva i Adam i un paradís
d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís
i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca.

Non-non, bellesa, dorm, bressada
pel meu esguard, el meu record, el dol
de mirar com et fons, l'esperança, el consol:
la mar sempre prenyada.

25 anys de la mort de Joan Vinyoli

2009-09-24T10:34:00.004+02:00

Autoretrat de la literatura catalana als vuit-cents anys

L’espai vermell s’omplí de llamps com sabres:

Joan Teixidor trobà un text del Blanquerna,

retut, plorant, estès, tot ell gest de lloança

horitzontal. De sobte, allí,

estès a terra,

pregant per poder escriure el Llibre d’amic e Amat,

se sentí eixit. Diu Teixidor:

vull creure, ho necessito, aquesta frase:

“Se sentí eixit”. Segueix: eixit,

emportat, raptat per la gran força.

Huracà, incendi, terratrèmol,

indefensió i llàgrimes

i el naixement després:

estès a terra en temps advers,

Joan Vinyoli va abraçar

Joan Teixidor i Ramon Llull

i els segrestà per sempre dins d’un vers:

“Talment ara, eixit,

que intento tot d’una

de fer un tot unit

amb sol, terra i lluna,

que d’aquest afany

que el meu cor altera

n’obtinc un alt guany:

ni vana quimera

ni condició

de mortal no em lliga,

sinó sols amor.”

Folch edità el llibre:

és Domini màgic.

I jo el vaig llegir:

vaig néixer després.

Abrigo el poema

amb el verb de Llull

dit per Teixidor,

Vinyoli autoritza

que jo en faci carn

d’aquest present d’ara,

en ple vendaval,

en ple temps profètic,

i m’estiri a terra,

retut, derrotat,

per dir i repetir:

Eixiu-me, Amic, Amat,

fins al país natal!

Eixiu-me aquí

on el verb té l’estada!

Eixiu-me dins l’amor!

Eixiu-me la mirada

fins al saber major!

Miramar en francès

2009-09-15T09:14:00.002+02:00

Annie Bats ha fet aquesta bella traducció del poema:

Miramar

Ô les vers amis qu'on va traduisant

d'une langue à l'autre, qui formez cent fleuves

à travers l'Europe changée en désert,

quand reprendrez-vous le cours en amont

jusqu'à l'origine et plus loin encore :

redevenant pluie dans la nue, le ciel

qui vous a vu naître ? Quand reviendrez-vous

rebroussant chemin au sommet des puys,

rivières-frontières sans éclats de sang

sans clameurs de guerre tout juste irriguant

la vie et la fête ? Dites-moi, très chers,

à quand le retour lavant les péchés

de tant de lectures faites à contre-temps,

vers le grand pays aux cent langues et plus,

vers le paradis ?

Miramar en neerlandès

2009-09-13T23:02:00.005+02:00

O vertrouwde verzen, die telkens weer van de ene

naar de andere taal zijn vertaald en honderd stromen

vormen, dwars door Europa dat aan woestijnvorming lijdt,

wanneer keren jullie nu eens terug naar de vertaalde loop,

stroomopwaarts tot de bron, en zelfs meer dan dat:

wanneer worden jullie weer eens regen, wolk, hemel

die jullie wording was? Wanneer keren jullie

nu eens op je schreden terug naar de bergtop

en gaan jullie stromen zonder krijgsgehuil

of bloedgeweld en bevloeien jullie alleen

nog leven en levenslust? Zeg mij maar eens, vriende,

wanneer komen jullie terug, verschoond van zonden,

op al wat jullie lazen op een ongelegen tijdstip

en wenden jullie je naar het grote land met honderd talen

en meer: naar het paradijs.

Bob de Nijs ha traduït al neerlandès el poema:

Miramar

—Oh versos amics que us van traduint

d’una en l’altra llengua i formeu cent rius

a través d’Europa que es torna un desert,

¿quan remuntareu el curs traduït

tornant a l’origen i molt més enllà:

tornant a ser pluja, al núvol, al cel

que us va veure néixer? ¿Quan retornareu,

desfent el camí, al cim de les serres,

fluint com fronteres sense esclats de sang,

sense crits de guerra, només irrigant

la vida i la festa? Digueu-me, estimats,

¿quan us girareu, rentant els pecats

de tantes lectures fetes a deshora,

cap al gran país de més de cent llengües,

cap al paradís?

Divisa

2009-07-16T15:35:00.007+02:00

En memòria d'Anna Politkòvskaia

La llebre esquiva el tret del caçador

i ho crida als núvols foscos de l’afrau.

Ho escriu la pluja al fang de la tardor

i ho va llegint la fulla d’om quan cau.

La mare sola ho beu en el gorgol

d’ocultes fonts. Ho canta el fugitiu.

La sargantana ho prega al bat del sol.

Ho implora al cel, saltant, la truita al riu.

El mendicant ho diu parant la mà,

la traductora, quan escull rimar,

i l’escriptor, servint la llengua, eixit.

L’alzina ho clama al llamp que la fereix,

la lluna, al sol, i el grill ho repeteix:

contra la por, la veritat del crit.

En memòria de Maria Mercè Marçal

2009-07-05T22:51:00.012+02:00

Rut desvetllada

Volia dir-te, amiga, el record d’una tarda,

d’ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,

escoltem entre els joncs la remor d’aigua lenta

i parlem. (Si mai fes una fotografia,

damunt d’un fons de tiges i d’heura arrapadissa

al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:

els de la teva veu.) Parlarem al jardí.

Tossut, jo voldré dir-t’hi pulcres alexandrins

per aixecar un poema que pogués dur per títol

“Rut desvetllada”. Sí, ple de ressons antics,

vers a vers l’escriuria damunt d’uns altres versos.

I que et parlés d’ahir, de fa una estona, d’ara,

quan m’has llegit, pausada, L’amitié féminine,

on Renée Vivien lloa la bíblica amistat

de Rut i Noemí. La teva veu tenia

els ulls afirmatius. ¿Qui pot, com fa la bíblia,

gosar descriure el crit, els noms, la set, l’espera,

l’amistat al desert? Has mirat cap al cel

com un àngel caigut, i he sentit la mirada:

“Sí, puc fer-ho.”

I el dol?

“No sóc jo qui pateix,

és una altra.”

Rebel?

“No l’espanta la tomba.”

Mira’t Rut desvetllada: ¿sabré donar paraules

a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,

que va fer de l’exili una terra natal?

(Potser no t’ho he dit? El nom de Noemí

vol dir a l’origen gràcia, com el de Rut amiga:

sota de cada nom hi ha l’empremta d’un vers.)

Doncs ara també et dic que no goso arriscar-me

a dir el secret de Rut, el seu més íntim dubte:

“I com es farà això?”

Ho demana a la nit

al ras, vetllant, jaient amb la sogra jueva,

dues vídues soles al Moab de la fam,

just abans de partir cap a terra estrangera:

I com es farà això? Com podrem sobreviure?

Com serà que la vida torni a córrer i cridar

entre les nostres cames? I llavors veu al cel

un moviment de dalles, la sega, garbes d’ombra

i una falç amb llum pròpia damunt d’un camp d’estrelles.

“I com es farà això?” S’ho demanà en el cor.

En canvi, a cau d’orella, Rut digué a Noemí:

“On vagis tu aniré, on visquis tu vull viure…”

Tot això et contaria: vint-i-quatre quartetes

en rimes consonants, per arribar al moment

de la sega i la gràcia en què Rut allibera

de la mort Noemí.

Però jo no sóc qui.

No tinc versos alats com els teus entre els dits.

Sóc només una veu que et vol retre homenatge

tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,

i més lluny quan m’hi acosto.

“País natal, exili.”

Per això, com l’infant que en el dia dels morts

no té roses ni llànties i ofereix el seu sabre

de joguina al costat de l’ofrena dels grans,

jo t’he dut aquests versos que parlen d’altres versos

que no he pogut escriure, perquè els sentis i els vegis

i potser, quan els cullis d’un sol cop de falçó,

esdevinguin indicis d’una llengua abolida,

alcin ponts en la nit entre dos idiomes.

Que m'escoltes, Mercè? Alço un pont cap a tu.

Per dir sí

2009-06-08T22:26:00.006+02:00

Ara que Jaume Subirana ha publicat Per dir sí. 50 poemes per a casaments utilíssims per a declaracions i matrimonis civils o religiosos,

Nupcial

Damunt la copa,

ales de papallona,

set i lloança.

El pes de la vida

2009-05-26T06:39:00.005+02:00

El poeta Josep Lluís Roig signa una doble ressenya, dedicada a Moments feliços d'Oriol Izquierdo i al meu La núvia d'Europa, al número 47 de Caràcters. Hi diu:

El pes de la vida
JOSEP LLUÍS ROIG

En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l'anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel·lícula amb la novel·la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d'aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocaisons, se'ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes... I no és d'estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix.

Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents. En el cas de Carles Torner, autor de llibres que entrarien en el meu cànon occidental, com L'àngel del saqueig i Viure després, m'atreviria a dir que aquest La núvia d'Europa és clarament inferior. Perquè la voluntat del llibre no és altra que deixar-se portar per les anècdotes. Les morts, la ràbia contra aquest món tan injust. La denúncia contra aquesta Europa autista on vivim. Però les anècdotes en són el fil conductor. I l'anècdota més central, al més inevitable, la que no té solució, és la mort. Per això com Carles Torner mateix explica, un llibre com aquest -escrit, a més, al llarg de força anys- s'assembla a un cementeri. És aquest el motiu pel qual trobe mancances al llibre, en el seu conjunt: la voluntat sembla la d'un succeir d'històries sense cap voluntat concreta, que no la de voler bastir un edifici literari amb aquest mateix bagatge. De la mateixa manera que hi ha algun poema on l'anècdota és clarament major que els versos.

De tota manera, Carles Torner és un autor brillant, que ens mostra, dins del conjunt, grans poemes. I on trobem, a més, la voluntat d'evitar la repetició: per exemple, en alguns poemes utilitza recursos diferents als que ens tenia acostumats, com una àmplia intertextualitat, per parlar d'Anna Politkòvskaia, posem per cas. Es nota que ha treballat el llibre, que ha esquivat la repetició dels recursos, però convinc amb d'altres crítics que el poemari no té una concepció global com la dels anteriors, que en alguna de les composicions pesa més la voluntat de contar que pas el poema. Tanmateix cal remarcar que el poemari té un notable nivell mitjà i algunes peces magnífiques -imprescindibles-, com els versos dedicats a Yael Langella, per posar només un exemple. I pel seu esperit crític i lliure, amb una visió moral del món i llurs injustícies, ens reconforta.

[...]

Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l'anècdota, però en aquests dos poemaris l'anècdota és central i no només l'espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d'Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l'anècdota central.

En general, gosaria dir que d'Oriol Izquierdo m'ha agradat per com transmet la sensació d'ofec, d'absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d'aquells que hom donaria la vida per poder escriure.

Poetes i pallassos

2009-05-10T23:32:00.003+02:00

Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada

2009-04-23T07:20:00.003+02:00

Aquesta tomba m’ofereix la poesia,
amb una làpida esculpida en marbre antic:
m’hi veieu asseguda, amb els plecs de la túnica
que es van movent lleugers mentre m’acomiado
d’un home jove, tendrament. Sabeu qui és?
Avui que m’enterreu encara és un noiet
que corre empès pel vent etesi al llarg dels molls
de Mitilene. Va a l’encalç del seu futur:
dia vindrà que traduirà Artemísia al grec.

T’ho prego, doncs, amic:
no ploris la meva partida;
fes com jo que, agraïda, enyorada, esculpida
mirant el mar que tant he estimat, somric.

(Avui fa deu anys que morí Maria Àngels Anglada)

Abelló a Ona, dijous a dos quarts de vuit

2009-03-09T21:45:00.005+01:00

Dijous 12 farà quatre mesos que vaig convidar dotze amics poetes (i crítics, i editors) a presentar conjuntament La núvia d'Europa. Cadascun havia de llegir un poema del meu llibre i un de la poesia universal. L'última en llegir va ser Montserrat Abelló, que trià "Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada" i, d'arreu del món, "Fràgil", d'Oriol Izquierdo.

Ara, el proper dijous, seré jo qui participi en la presentació del nou poemari de la Montserrat, El fred íntim del silenci. Hi parlaré del dia que vaig fer aquesta foto, del privilegi d'haver pogut escoltar a Nova York la conversa entre Adrienne Rich i Montserrat Abelló, el setembre del 2007, tot just després d'un miting de Barack Obama a Washington Square, quan començava la cursa cap a la primàries demòcrates.

Nou web a l'AELC

2009-03-06T07:20:00.005+01:00

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana acaba de renovar el meu web. Ha estat ocasió de repescar fotos antigues, com aquesta amb Jordi Sarsanedas al congrés internacional del PEN celebrat a Galícia el 1993.

"Exteriors i interiors d'Oriol Izquierdo i Carles Torner"

2009-03-01T22:48:00.005+01:00

Fa uns dies Montse Serra va xerrar una estona amb Oriol Izquierdo i amb mi. Dijous passat publicà a Vilaweb aquella conversa, i un intercanvi d'opinions sobre Moments feliços i La núvia d'Europa. Diu l'Oriol del meu llibre:

"En destacaria dos aspectes. L'un, la capacitat de trobar pretextos d'actualitat com a motor dels poemes. Pretextos que fan del llibre un exemple de literatura compromesa, políticament i socialment compromesa. Però alhora diria que no per això és conjuntural. Els motius concrets, i de vegades tan marcats, donen peu al Carles a desplegar la seva capacitat de construcció verbal, que és molta, en uns poemes que adquireixen entitat en si mateixos, més enllà de l'anècdota que els va generar. L'altre fet que destacaria és la capacitat de ventrilòquia o de transvestisme, tan sorprenent, gairebé estrident, ja al primer poema, que fa una de les coses més difícils: rellegir, amb paraules noves, des d'un context radicalment altre, un dels poemes més coneguts i aparentment intocables de la nostra tradició, el quasical·ligrama 'Marxa nupcial' de Salvat. I se'n surt. El joc funciona, la relectura és respectuosa i interpel·la el lector d'avui. El poema és el que coneixíem i també un altre." [+]

En parla en Biel Mesquida a la seva Plagueta de bord

Dimecres de cendra

2009-02-25T07:02:00.004+01:00

S’acosten. Els imposen cendres.
La corrua té el gest d’un braç de mar.
Les onades s’exalten,
braolen: en la nau silenciosa,
entre ciris i càntics,
avança blava la remor,
la marea creixent.
Són els íntims relats
que caminen i narren
com un camí la vida.
Abans, després, llindars:
un crit mirat, el salm
d’un expulsat, un part futur,
una paraula sense mort
perquè fou dita en el silenci.
Són els relats que inunden l’absis,
llengües de mar que dilueixen
fronteres i creences,
apaguen ciris i altaveus,
s’acarnissen damunt de les imatges,
desfan a cops de dent les pàgines.
Tot serà anorreat:
de la cendra del temple
naixerà la lloança.

De Viure després (1998)

"Cal esdevenir, fins on sigui possible, pedra."

2009-02-24T06:55:00.001+01:00

Ahir va fer un any de la mort de Josep Palau i Fabre. Demà farà un any que el vam enterrar. L'atzar va voler que hagués organitzat per a l'Institut Ramon Llull, aquell vespre, a Madrid, una taula rodona sobre la seva poesia, que es convertí en un acte de record. En el meu paper de moderador, mentre Sam Abrams, Àlex Broch i Vicenç Altaió parlaven de la seva descoberta de Palau i Fabre i de l'amistat al llarg dels anys, un haikú que jo havia escrit anys enrere se'm va anar transformant entre els dits. Ja era llest, acabat, tornejat, quan la veu emocionada i continguda de Gemma Reguant va iniciar el recital de poemes que va cloure l'homenatge.

M’he fos. Eterna
com l’aigua que em bressava,
vaig ser una pedra.

Ara mateix Carner

2009-02-07T22:23:00.009+01:00

Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l’il·limitat,
l’ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí,
la gran vastedat que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s’eixampla,
i enllà l’impossible se us fa transparent.

Vaig rellegint els versos del cant V de Nabí per a la lectura que farem dilluns vinent a la Biblioteca de Catalunya, a les 20,15 h, com a celebració del 125è aniversari de Carner. Quants anys fa, de la trista polèmica? Vaig decidir llavors que no hi participaria amb cap article als diaris, que ho faria altrament, i l'ocasió se'm presentà al cap de ben pocs mesos quan la plataforma Nunca Máis em demanà un poema per al llibre que publicà per Sant Jordi del 2003. Amb el miratge que sempre provoca la distància dels anys, el poema recorda que l'atac a Carner coincidí en el temps amb els preparatius de la participació espanyola a la invasió de l'Iraq i les mobilitzacions socials arran del vessament de petroli del Prestige.

Ara mateix Jonàs

Tothom ho sap:
la mar és profetessa.
Les ones són paraules
per a qui tingui orelles.
El mal és que som sords.
Ara mateix Jonàs,
encara moll dels sucs
del ventre del gran peix
on Déu l’ha combatut
ranqueja pels carrers
voltant durant tres dies
la Nínive pigmea.
De cop s'atura i veu,
en un llampec exacte,
els himnes del triomf
en llengües amputades,
la por feta bandera,
els fronts tots inclinats
a l'ídol del petroli
pel culte de la guerra.
Tot ho veu, i tothora
la mentida i l'oblit.
Llavors, quan menys s'ho espera,
se li deslliura un crit:
"Quaranta dies més…"

Se li ha esquerdat la veu.
Jonàs s'esfondra, escup
un líquid sense verb
fet de paraules mortes:
t’esquitxa cara i mans
un doll de vòmit negre.

El casc i l’antifaç

2009-01-22T23:13:00.007+01:00

No visc a casa meva.
Aquesta veu que et parla l’he rebut
de Sarsanedas i d’Espriu,
Péguy i Verdaguer,
de Llull i Pau de Tars
i d’un salmista fugitiu. No és meva, doncs,
la veu, només la miro com sorgeix
d’un doll profund, inestroncat.
Però tu, delicada forastera,
tan plena de la teva superfície,
poc que mai sentiràs la veu que et parla:
et poses les ulleres de sol com una màscara
de carnaval i deixes de veure’m. Tu ets
a casa teva, prou
que ho sé, que a tot arreu tens casa.
Sé que ens separaran per sempre
el casc i l’antifaç. La lot
que duc al casc d’espeleòleg
quan em passejo pels carrers del meu Eixample,
la lot que projecta la veu
d’una gruixuda intimitat
comunal tot buscant a cada
cantonada retalls
del meu país natal; i l’antifaç
sense forats
de les teves ulleres.

La camioneta vermella

2009-01-11T00:01:00.006+01:00

en record de Yael Langella

Vaig conduint. Quan sortim d’un revolt
veiem el nostre destí, entre pinars,
mirant cap a la vall: l’estesa
del cementiri de Collserola.
És un camí prou vell. En un sotrac
trontolla tot, el maleter repica,
que el duc ple de pilotes i canyes
de pescar, una manxa de bicicleta,
la cadireta de la nena… Fins i tot
quan ells no hi són, aquí ressonen els crits
dels meus fills que juguen o es barallen.
La camioneta va deixant sempre
un rastre de vida, desordenada,
acollidora, a l’espera d’un viatge
inesperat, com un piset ambulant
per carreteres i carrers.
Avui vaig ple de gom a gom:
al meu costat hi seu el vidu,
darrere els teus amics,
els més recents,
els més antics.

A la ciutat dels morts, haig d’esquivar
rams de roses de plàstic que el vent furiós
va arrossegant aquí i allà damunt l’asfalt.
Rambla dels morts amunt, voldria fer callar
el ressò de criatures, la vida exuberant
que duc sempre impregnada, que no s’adiu aquí.
Inútilment: s’escridassen, salten,
canten a plena veu. Entre torres de morts
arribem al teu lloc: un nínxol alt,
a tocar del cel. T’acomiadem
mirant amunt. La cinta que lliga el ram
de flors del teus companys del PEN,
fuetejada al vent, la cinta rosa
adés es dreça com una llança, guiant
la vista cel amunt, adés es mou
com una mà oscil·lant
que ens diu adéu amics,
bon vespre amics,
adéu amics,
bon dia.

Quan, més tard, deixaré tothom a casa seva
ens quedarem tots sols, el cotxe i jo,
la meva camioneta vermella.
Hi sentiré de nou, eixordador, brogit
d’infants i al mig, nítidament, la teva veu.
En hebreu els parlaràs dels teus viatges,
en rus, en japonès, en alemany,
en àrab, en búlgar i italià i els meus fills picaran l’ham
i et desafiaran amb l’espetec de consonants
d’una paraula de zulú que van aprendre
l’estiu passat. Aturat al semàfor vermell
del carrer de Pentecosta, tornaré a sentir
la música de Kroke que ha sonat al funeral,
el llarg lament meditatiu
d’un violí. Llum verda. Engegaré,
l’acordió clavarà el seu esperó
en el contrabaix, es desbridarà
el violí i tots tres, amb mi, es revoltaran:
serà una dansa boja, enriolada, que tot s’ho endú
giravoltant. Els meus fills ja ballaran
taral·lejant la melodia, botant,
xisclant, i tu també riuràs,
ballant amb ells, Yael,
ballant amb el futur
per sempre més.
Amén.

Era la nostra Rut

2009-01-10T16:44:00.002+01:00

(...) Yael Langela morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Hi havien anat perquè els acollia una amiga a casa de qui Yael podia dedicar la meitat del dia a enllestir la traducció de l’Elogi de la desobediència, el llibre que Rony Brauman i Eyal Sivan van escriure arran de la filmació d’ Un especialista, la pel·licula construïda a partir de les imatges del judici a Adolf Eichmann, i empeltada de les reflexions d’Hannah Arendt. Yael morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres. Un accident de cotxe havia destruït la protecció en un revolt d’un dels costeruts carrers de Lisboa, i la destrossa no havia estat ni arreglada ni degudament senyalitzada. Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que era veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, no només tenia al cap la literatura catalana i la presentava situant-la en un marc europeu, sinó que la seva tendresa, l’amabilitat en el tracte i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al comitè d’escrip- tors em- presonats del Centre Català del PEN. Ella va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkòvskaia a Barcelona, perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès o la traducció intercalada en conferències i en converses, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Sempre recordaré que va ser ella qui em trucà, només unes hores després que el crim fos comès a Moscou, per donar-me la notícia de l’assassinat d’Anna Politkòvskaia: la seva desolació, la seva veu de revolta, i l’immediat sobreposar-se per buscar unes paraules de consolació. Als calaixos de la seva taula de treball, a més a més d’un poemari inèdit, Yael deixà una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint per al PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Als “Jardins de Samarcanda” s’hi troba el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu. El Cafè Central li havia publicat un punyent ofici de tenebres, Unbekannter Dichter. El passat juliol, en un recital poètic, vaig poder sentir com llegia un bell poema dedicat a John Berger on s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: “Era la nostra Rut.” Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és “Amiga”. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesía contra poesía, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu poble i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: “El teu poble serà el meu poble/ i el teu Déu serà el meu Déu”). És una bella figura per a les persones com Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble. Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Fragment de l’article que vaig publicar al Quadern d’ El país en record de Yael Langella. Aquí es pot trobar la versió sencera de l'article i traduccions a l’anglès i el francès.

Entre la meva tribu i jo s'ha instal·lat la distància

2009-01-08T19:56:00.003+01:00

Aquests dies tràgics als territoris ocupats per Israel tinc molt present l'absència entre nosaltres de la poeta jueva Yael Langela, que diumenge farà dos anys que ens va deixar. En morir, Yael tenia llest, a banda d'un bon grapat de poemes inèdits en català, tot un llibre inèdit escrit en francès que duu per títol Matière noire (Matèria negra). A La núvia d'Europa hi vaig traduir al català un dels seus poemes, que aquests dies rellegeixo tot sovint:

L'onada i el salm 69
(Versió de Yael Langella)

N’hi ha que cavalquen les onades,
n’hi ha que s’enfonsen i naufraguen
cap als inferns marins.

Tu que vas fer del Llibre un signe
que s’ha d’obrir a la pàgina del remolí
recorda’t de qui sóc, enmig dels estrangers.

Salva’m, també, del llot,
fes-me reviure, dóna’m una mà
per tal que m’alci del fangar.

Torna’m el crit dintre la gola,
l’esguard ben fit, que haig d’anar dret
cap als que seuen a les portes.

Se’n riuen fort de qui no pensa
com ells i s’embriaguen
amb el seu propi alè.

Que profundes les aigües
i que negre és el fang!
¿No vaig tornar potser

tot allò que m’havia anat ferint?
Para la taula una vegada més,
no veus que els ulls se’ls enfosqueixen!

Van rodolant per les onades brogidores
dels aiguardents més forts,
i es vengen de qui passa a prop

sense escoltar el que els dicta el vent,
i jo m’avergonyeixo de no haver sabut
no escoltar mai, i d’haver vist

com la distància s’instal·lava,
talment un campament, entre la meva tribu
i jo, sofrent, enmig de febres.

Ja no tinc terra sota els peus,
no tinc repòs en casa buida,
amb dues ones m’has emparedat.

Aquí on els cants devoren
els qui vetllem la teva casa,
deixa que avui m’abeuri bevent la meva set!

Oh, tu que em submergeixes en les paraules fosques,
¿caldrà potser que nedi de l’un a l’altre signe,
emborratxat de lletres, sense albirar mai veus?

Gest d'Abraham

2009-01-04T23:45:00.009+01:00

Fa uns quatre mil anys, algú va decidir
no matar més infants.

Potser va ser la mà de l'àngel, de l'intrús,
qui va aturar la mà aixecada amb el punyal
tot just abans del crim. Potser va ser la veu
interior.

   Potser.
   Va ser en tot cas un gest:
deixar de matar infants.
O el contrari d'un gest: renúncia a aquell gest,
agemolida, íntima genuflexió
de la mirada.
Contra la mà de l'àngel damunt la seva mà,
contra la veu que clama la genuflexió,
l'home va defallir.
   Baixà el punyal.
   Salvà
l'infant.
   Abans, però, potser, amb el puny alçat,
mentre la veu de l'àngel l'eixordava, Abraham,
tancant els ulls, veié tot el futur alçat,
el temps com una onada abraonada:
lluita, pasqua, alliberament,
pelegrinatge, exili,
la presència elusiva de la veu que ara parla,
temples a un déu de pau,
promesa i profecia, combats de nit amb l'àngel,
anunciació, visitació, magníficat, infantament,
crucifixió i aparicions,
nens deportats, exterminats
a la diàspora europea,
màrtirs de cap a cap d'Amèrica Llatina,
guerres de religió a Jerusalem,
neteges ètniques a Bòsnia, crims a Txetxènia:
un riu d’infants cadàvers, un devessall
de torturats, morts, amputats,
guerres en nom d'aquell
que ara li atura el braç i que l'eixorda:
"Deixa de matar infants."
   Quina absurda promesa
pot fer-li aturar el gest?
   "Deixa de matar infants!"
Quin crit interior l'assalta i l'esborrona?
I quin poder té el crit?
   "Deixa de matar infants",
ho repeteix el vent contra els cabells del noi
que se’l mira amb terror.
   I l'home abaixa el braç.

Fa deu anys que morí Joan Brossa

2008-12-30T00:27:00.005+01:00

Saltanabí

Veu
que porta un verb
a la base i que,
desviada de la seva vertical,
es torna a posar
dreta.

El poema.

Per dir dalt de la cadira

2008-12-25T11:00:00.006+01:00

L'antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, de Jaume Subirana, ha tornat a posar d'actualitat un poema de fa vint anys. Fa uns dies el reproduïa l'Avui, diumenge ho farà El periódico, i aquest matí l'ha llegit l'Andreu Torner a l'especial de Nadal de l"Eduqueu les criatures" de Catalunya Ràdio:

L’infant

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d’artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora
aquest dolor d’infant que plora
ja era aquí.

Ja fa uns mesos, Música de poetes el posava a l'abast de tothom en la bella versió que en va fer Guillermina Motta.

La bona voluntat

2008-12-24T00:58:00.002+01:00

Es van fer cel endins un capvespre d’hivern
entre núvols morats i una lluna expectant.
Per dur l’anunci al món d’un messies etern
es van fer cel endins amb el vent de llevant.

Fosquejava a Betlem. Feia flaire de pins.
El bon Josep fixava un pessebre en desús.
Mentre aquells dos baixaven d’algun lloc cel endins,
donava a llum Maria, naixia el nen Jesús.

I els pastors que els van veure van pensar que era estrany
veure un àngel volant amb un noi de paquet
mentre ells dos discutien de l’enginy i l’engany
donant voltes pel cel i planant a pleret.

Es van fer cel endins, l’àngel i el traductor,
duent un diccionari que era un gros embalum,
un faristol plegable, un vell diapasó,
amb vestits nous de trinca i un gran esclat de llum.

“Glòria a Déu dalt del cel”, anuncià, sublim,
l’àngel, que era tenor. “I a la terra pau…”,
llavors dubtà i callà. “I ara, com seguim?”,
demanà al traductor, amb cara de babau.

“Evita dir als homes de bona voluntat,”
li xiuxiuejà el noi, “que és una traducció
mal feta del llatí.” L’àngel cantà, inspirat:
“I pau pertot, a tots, sense cap excepció.”

I es va veure una mà gran com el firmament
que els pescava tots dos com qui aparta un mosquit.
Tothom guardà silenci sota el cel amatent
i una veu retrunyí: “Pau a tots. Bona nit.”

Quan Déu Pare acotxava l’àngel i el traductor,
es va mirar l’estable, hi va aturar l’estel,
i encomanà a un infant la insòlita missió
de desfer finament l’embolic de Babel

El 2009 serà Nadal tres vegades

2008-12-20T22:57:00.011+01:00

Abans d'ahir, en la seva crítica al Quadern d'El país, Francesc Parcerisas agermanava Moments feliços d'Oriol Izquierdo i el meu lllibre. Ara fa cinc setmanes, en la presentació a La Central, vaig demanar a dotze amics que hi llegissin el poema que més els plagués de La núvia d'Europa i un altre de la literatura universal. L'Oriol trià "La biblioteca cremada" i, tot seguit, en record dels nostres disset o divuit anys, quan cantàvem i ballàvem al so de Lucio Dalla, hi llegí la seva traducció de L'anno que verrá:

L'any que vindrà

Amic, ara t'escric i així almenys em distrauré
i mentre et trobis tan lluny de casa encara t'escriuré més.
D'ençà que vas anar-te'n hi ha una bona novetat,
l'any que acaba tot just s'acaba
però les coses no acaben d'anar.

No es surt gaire al capvespre ni tan sols quan és festa
i n'hi ha que han posat sacs de sorra a prop de la finestra,
i s'estan sense dir res durant dies i setmanes,
i a aquells que no tenen res a dir
el temps no els passa pas.

Però el que diu la tele és que aquest any nou
portarà una transformació
a tots el que l'estem esperant
serà Nadal tres vegades i festa tot el dia
cada Crist baixarà de la creu
i els ocells també retornaran.

Hi haurà menjar i hi haurà llum tot l'any,
els muts i tot podran parlar
i els sords de fet ja ho fan.
I cadascú farà l'amor com li plagui,
els capellans podran casar-se
si més no a una certa edat,
i sense gaire enrenou algú desapareixerà,
seran potser els més desperts
i els cretins de cada edat.

Ja veus amic quines coses escric i dic
i que content que estic
de ser aquí en aquest moment,
Ja veus amic el que m'he d'inventar
per poder-me'n riure,
per continuar esperant.

I si aquest any passés només en un instant,
fixa't amic
si no seria important
que en aquest instant també hi fos jo.

L'any que ara arriba passarà al cap d'un any
però jo ja em preparo i aquesta és la novetat

LUCIO DALLA

Formes de l'ètica

2008-12-19T23:46:00.008+01:00

Units generacionalment –tots dos són nascuts a Barcelona el 1963—, Oriol Izquierdo i Carles Torner ho estan també per una similar posició davant la vida. Escriptors, intel·lectuals, gestors culturals, pertanyen a una generació convençuda de la bondat de l’esforç, dels beneficis de la cultura, dels rèdits de la paraula i, a més, comparteixen, si més no en part, un suau ecumenisme en el que la fe posa un tint de valentia i d’estoïcisme en els judicis sobre la vida i sobre la literatura. Aquests trets comuns poden fer que els lectors veiem, en els seus nous llibres, un horitzó similar i amable (per “amable” vull dir que no és imposat ni combatiu), que ens reclama de pensar altre cop, des del particularisme de l’individu o des de la reflexió social i política, algunes de les formes de l’ètica.

El llibre de Torner, La núvia d’Europa, ja avança, des del títol, els paisatges i les preocupacions de l’autor, sempre espectador amatent de la situació del món i de les reflexions que sovint li provoquen els seus contactes, lectures o reflexions amb, o a partir de, les dels intel·lectuals d’arreu. I això gràcies a uns contactes que hem d’entendre com una extensió natural de l’important treball que l’autor ha dut a terme al si del PEN i, els darrers anys, des de l’Institut Ramon Llull. Anna Politkòvskaia, Yael Langella, Joseph Brodsky, Pedro Tamen, David Grossman, Zagajevsky, Milosz…. o indrets com Frankfurt i Sarajevo són noms que apareixen com a referents o excuses dels poemes. En uns casos a través de composicions que els són dedicades explícitament per la relació personal de Torner amb aquestes persones (Politkòvskaia, Langella), en d’altres perquè els poemes són respostes, inspiracions, versions o traduccions derivades d’aquells autors o indrets. L’origen d’aquests diàlegs no condiciona en absolut, però, la forma, que més aviat busca alguna provatura d’impacte, la denúncia o l’explicitació de la relació que ha estat colpidora o que s’ha vist interrumpuda. A destacar, pel seu agosarament dins del deliberat mimetisme, la “Marxa nupcial per a una difunta” en què Torner copia la pauta del famós poema avantguardista de Salvat-Papasseit “Marxa nupcial” per afegir el seu testimoniatge de primera mà de les sospites de la culpabilitat del govern Putin en l’assassinat de Politkòvskaia. També al poema “Rut desvetllada”, dedicat a Maria Mercè Marçal, el to discursiu vol exposar de manera clara la funció de la “veu que vol retre homenatge”, una funció que és, alhora, individual i pública. Els poemes “Baula”, dedicat a Jordi Sarsanedas, o “Destraduir Europa”, de caràcter més programàtic, van també adquirint aquest subtil to de discurs intel·lectual, especiat amb imatges personals, que situa la poesia de Torner en un camp clarament compromès, ètic. Però, com a lector, no estic segur que aquests siguin els poemes més eficaços, en tant que artefactes literaris, del llibre; per a mi, la gran sorpresa de La núvia d’Europa són “Divisa” i “Devora enllà”, on apareix bé una rima fluïda i enjogassada o bé una deconstrucció sintàctica brillant i reeixida.

Moments feliços, d’Izquierdo, adopta un punt de vista (d’autor) diametralment oposat: la reflexió en veu alta de Torner ha esdevingut ara una sèrie de papers personals. Amb la repetició, sovint amb una puntuació escassa, amb un to que escoltem repetit en veu baixa, la major part dels poemes d’Izquierdo demanen de ser llegits sense massa publicitat. Per dues raons fonamentals: o per poder subratllar-ne millor la ironia i el distanciament o per donar acollida a una forma lírica d’exterioritzar la preocupació o el dolor personal. Dividit en quatre parts, Moments feliços dirigeix una mirada profunda al món, ironitza sobre aquest, es reclou en la intimitat i acaba per cercar en l’escriptura alguna permanència del dol per la filla morta. El to de les quatre parts és, però, reconeixible com una unitat de veu, que s’amara d’escepticisme i de dubte fins i tot en la fe: un “esperar i esperar que arribi l’hora, si arriba”. Entre la visió desencisada de la primera part (“cada nit és més llarg/ aquest camí de sempre”) i la ironia empeltada de Pere Quart de la segona només hi ha el to amb què l’escriptor s’enfronta al món; un poema divertit com “L’estiu a la platja” acaba referint-se al “món que entre tots construïm/ i que tant ens desagrada.”, un salt hàbil que també trobem a “Vestien pells”. Els poemes més intimistes de la tercera part recorden la fugacitat, la bellesa, allò que momentàniament assacia “la set de tant endins”. I a la quarta part hi trobem alguns dels poemes més colpidors del llibre per la força i l’exigència de la modèstia que la veu s’imposa en parlar de la mort, una exigència moral que demana, a parts iguals, coratge i renúncia. Dos llibres que són dos exercicis d’ètica, pública i privada, en uns temps que no ens hi tenen massa avesats.

Francesc Parcerisas, "Formes de l'ètica", El país, 18/12/2008
Aquí podreu descarregar aquí la crítica sencera en pdf

Booz adormit

2008-12-10T01:35:00.002+01:00

(Versió de Victor Hugo, amb un vers alterat)

Atuït de fatiga, Booz era ajagut;
havia treballat a l’era tot el dia;
al lloc de cada nit, en un jaç s’arraulia;
prop dels quartans de blat, s’adormia, abatut.

Era un terratinent de camps de blat i d’ordi;
buscava fer el que és just, malgrat que fos tan ric;
ni en el foc de l’infern no hi tenia enemic;
l’aigua del seu molí no amagava res sòrdid.

Com un riu a l’abril, duia barba d’argent.
No hi tenia, a les garbes, ni gota d’avarícia;
si un pobre espigolava i en tenia notícia
deia “Feu caure espigues a terra expressament”.

Caminava amb puresa, lluny de la torta via,
vestit de probitat ben càndida i lli blanc;
el munt de sacs de gra era una font: de franc,
i sempre cap als pobres, el seu doll oferia.

Booz era un bon amo i era fidel al clan;
era molt generós, malgrat que estalviava.
I qualsevulla dona més que a un jove el mirava;
tot i que el jove és bell, un ancià és gran.

Cap a la font primera l’home vell s’encamina;
entra als dies eterns i surt dels canviants;
si bé es veu una flama als ulls dels jovençans,
dins l’ull d’un ancià la llum us il·lumina.

Booz dormia, doncs, entre parents i amics,
prop dels pallers semblants, de nits, a un camp de runes;
els segadors formaven grupets, com fosques dunes;
això era i no era en uns temps molt antics.

Un jutge governava tot Israel, d’antuvi.
La terra, on l’home errava en tendes, intranquil
de trobar les petjades d’un gegant potser hostil,
era encara ben molla i tova del diluvi.

***

Com dormia Jacob, com dormia Judit,
també Booz dormia, ulls clucs, sota el brancam;
per la porta dels cels, de sobte oberta un pam,
baixà sobre el seu cap un somni beneït.

Somiant, veié un roure, com una profecia,
que eixia del seu ventre, s’arbrava fins al cel;
una raça hi pujava, de baula en baula, amb zel;
un rei cantava a baix, a dalt un déu moria.

I amb l’alta veu de l’ànima, Booz digué esglaiat:
“Com es farà que això de Booz pugui néixer?
Si, dels meus vuitanta anys, la xifra sols pot créixer…
i jo no tinc cap fill, ni dona al meu costat.

“ Ja fa molt temps que aquella que tants anys va estimar-me,
abandonà el meu llit cap al vostre, oh Senyor;
seguim essent parella, en invisible unió,
ella vivint a mitges i jo mig mort i exànime.

“Una raça ha de néixer de Booz! Qui s’ho creu?
Com podré mai ser pare d’uns infants sorollosos?
De jove, l’home té uns matins victoriosos:
de la nit surt el dia aixecant un trofeu.

“Però el vell, com pollancre a l’hivern, prou tremola.
Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.
Vaig inclinant, Déu meu!, cap al clot l’esperit
com un bou que té set va on l’aigua s’escola.”

Enmig del somni i l’èxtasi, Booz cercava veus,
girant a Déu ells ulls colgats de son confosa;
un cedre no sent mai que li parla una rosa,
i ell no sentia jeure una dona als seus peus.

Durant el somnieig, Rut, una moabita,
s’havia estès als peus de Booz, els pits nus,
esperant el moment que un raig de llum intrús
el despertés breument, com truca una visita.

Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.

L’ombra era nupcial, solemne nit de gala;
els àngels hi volaven s ens dubte en la foscor,
perquè es veia en la nit, com una exhalació,
un moviment blavís que s’assemblava a una ala.

L’alenar de Booz en el somni sublim
s’unia al sord lliscar del riu sota la molsa.
Érem al mes de juny, quan la natura és dolça;
els turons resplendien amb lliris al seu cim.

Dubtava Rut, dormia Booz. I Déu, què feia?
Els esquellots dels bens dringaven blanament;
una immensa bondat queia del firmament;
els lleons s’abeuraven; per fi l’hora s’esqueia.

Allà a Jerimadet, a Ur, tot reposà.
Els astres esmaltaven el cel fondo en penombra;
el creixent fi i lluent entre les flors de l’ombra
brillava en ple occident, i Rut es preguntà,

immòbil, entre els vels mig mirant per clivelles,
quin déu, quin segador de l’estiu infinit,
podia haver llençat, com qui fuig en la nit,
aquesta falç d’or pur al camp de les estrelles.

Demà, a les 19:30, a l'Ateneu Barcelonès

2008-12-09T06:29:00.005+01:00

Booz endormi

Booz s'était couché de fatigue accablé ;
Il avait tout le jour travaillé dans son aire ;
Puis avait fait son lit à sa place ordinaire ;
Booz dormait auprès des boisseaux pleins de blé.

Ce vieillard possédait des champs de blés et d'orge ;
Il était, quoique riche, à la justice enclin ;
Il n'avait pas de fange en l'eau de son moulin ;
Il n'avait pas d'enfer dans le feu de sa forge.

Sa barbe était d'argent comme un ruisseau d'avril.
Sa gerbe n'était point avare ni haineuse ;
Quand il voyait passer quelque pauvre glaneuse :
- Laissez tomber exprès des épis, disait-il.

Cet homme marchait pur loin des sentiers obliques,
Vêtu de probité candide et de lin blanc ;
Et, toujours du côté des pauvres ruisselant,
Ses sacs de grains semblaient des fontaines publiques.

Booz était bon maître et fidèle parent ;
Il était généreux, quoiqu'il fût économe ;
Les femmes regardaient Booz plus qu'un jeune homme,
Car le jeune homme est beau, mais le vieillard est grand.

Le vieillard, qui revient vers la source première,
Entre aux jours éternels et sort des jours changeants ;
Et l'on voit de la flamme aux yeux des jeunes gens,
Mais dans l'oeil du vieillard on voit de la lumière.

Donc, Booz dans la nuit dormait parmi les siens ;
Près des meules, qu'on eût prises pour des décombres,
Les moissonneurs couchés faisaient des groupes sombres ;
Et ceci se passait dans des temps très anciens.

Les tribus d'Israël avaient pour chef un juge ;
La terre, où l'homme errait sous la tente, inquiet
Des empreintes de pieds de géants qu'il voyait,
Etait mouillée encore et molle du déluge.

Comme dormait Jacob, comme dormait Judith,
Booz, les yeux fermés, gisait sous la feuillée ;
Or, la porte du ciel s'étant entre-bâillée
Au-dessus de sa tête, un songe en descendit.

Et ce songe était tel, que Booz vit un chêne
Qui, sorti de son ventre, allait jusqu'au ciel bleu ;
Une race y montait comme une longue chaîne ;
Un roi chantait en bas, en haut mourait un dieu.

Et Booz murmurait avec la voix de l'âme :
" Comment se pourrait-il que de moi ceci vînt ?
Le chiffre de mes ans a passé quatre-vingt,
Et je n'ai pas de fils, et je n'ai plus de femme.

" Voilà longtemps que celle avec qui j'ai dormi,
O Seigneur ! a quitté ma couche pour la vôtre ;
Et nous sommes encor tout mêlés l'un à l'autre,
Elle à demi vivante et moi mort à demi.

" Une race naîtrait de moi ! Comment le croire ?
Comment se pourrait-il que j'eusse des enfants ?
Quand on est jeune, on a des matins triomphants ;
Le jour sort de la nuit comme d'une victoire ;

Mais vieux, on tremble ainsi qu'à l'hiver le bouleau ;
Je suis veuf, je suis seul, et sur moi le soir tombe,
Et je courbe, ô mon Dieu ! mon âme vers la tombe,
Comme un boeuf ayant soif penche son front vers l'eau. "

Ainsi parlait Booz dans le rêve et l'extase,
Tournant vers Dieu ses yeux par le sommeil noyés ;
Le cèdre ne sent pas une rose à sa base,
Et lui ne sentait pas une femme à ses pieds.

Pendant qu'il sommeillait, Ruth, une moabite,
S'était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu'une femme était là,
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d'elle.
Un frais parfum sortait des touffes d'asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala.

L'ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément,
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l'herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C'était l'heure tranquille où les lions vont boire.

Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l'ombre
Brillait à l'occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l'oeil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l'éternel été,
Avait, en s'en allant, négligemment jeté
Cette faucille d'or dans le champ des étoiles.

VICTOR HUGO

Cel de la Immaculada

2008-12-07T21:13:00.003+01:00

Si ho he entès bé,
el cel té color
violeta i turquí
més que no blau,
però tenim ulls afeblits
per als colors extrems
i en canvi percebem
nítidament el blau:
esclatant com la seda
ben tibada
dels teus ulls.

Si he entès res,
fa molt temps que sabem
que Déu no és a cap cel,
que el blau que m’omple els ulls
són radiacions
rere les quals s'albira
només un buit inert
i el negre sol del crim
que matà Abel
i el bri de brisa de silenci
que va fundar potser
l’u i l’univers.

Per això, sabedor
que som al ball de l’atmosfera
dintre l'orquestra de la llum,
puc obrir els ulls i dono gràcies
al primer blau.
Ho dic ben alt:
–Cel, gràcies.
I ell me les torna.
Jo les reboto contra els balcons
i els daurats pubis
de les teulades
del primer sol.
Sento pujar una persiana,
els ulls t’hi veuen,
et deixondeixes,
lligues la corda a la barana
i dius –em dius:
–Bon dia.
I jo responc: bon dia, amor,
bon cel, bon blau, bona memòria,
et dono gràcies per acollir-me,
pel teu “sí” que, blavíssim,
ara encendrà la llum
de nou
com al primer matí.

Si voleu escoltar Victor Hugo...

2008-12-02T20:07:00.003+01:00

L’ART DE LA TRAÏCIÓ

Recital de poesia traduïda

10 de desembre del 2008, a les 19:30 h

Sala Vedaguer de l’Ateneu Barcelonès

Hi intervindran: Nicole d’Amonville, Joan Casas, Xènia Dyakonova, Manuel Forcano, Francesc Gelonch, José Mateo, Arnau Pons, Simona

Skrabec, Carles Torner i altres.

La presentació de l’acte anirà a càrrec d’Alfred Sargatal.

Es llegirà poesia traduïda al català i al castellà de l’anglès, francès, alemany, italià, romanès, eslovè, grec, rus, hebreu i altres llengues, en original i en traducció.

Comença l'any

2008-11-30T21:53:00.004+01:00

Profeta

Sospesa’l bé. I escolta’l:
el còdol crida.
Jo sento el crit i el rei hi és sord
i la disputa aixeca un cop de vent,
un vendaval que fuig i em deixa sol
aquí, amb un còdol desconsol
que em crida als dits i flames,
flames pertot.
El vent neix de la pedra:
en el secret del còdol,
al cor del seu silenci,
batega la paraula.

Baula

2008-11-29T00:09:00.003+01:00

a Jordi Sarsanedas

Hi ha un moment que s’esdevé a la impensada
el gest de donació. Em vas donar la llengua.
El testimoni. No et sabré dir on
—a escola? als Mites? al teu Glasgow?—
ni tampoc no vull escollir,
entre els tretze anys
d’ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu
que me’ls dictava al cor, i aquest moment de glòria
al funeral de Sant Gervasi
amb Barcelona als peus
i tota la memòria del teu viure
planant per la ciutat
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta,
i gràcies per la llum de les paraules
que va teixint l’ordit dels meus carrers
adés quadriculats, adés revessos.

Entre la teva primera irrupció
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat,
entre l’origen i la fi no escolliré
en quin moment, quina mirada
quin silenci, quin crit
—“La veu ha de ser digna!”—,
quin dia em vas donar la llengua,
la meva
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest
de traduir-se i traduir.
Això vaig rebre.
I avui vull aturar-te i mirar-te
i fer-te meu per sempre en aquest gest
fundacional i d’una extrema humilitat,
baula d’una antiquíssima cadena
de gràcia acumulada
que m’obre els braços,
m’abraça i em permet
obrir-los al futur
mirant enrere.
Trobant-me a mi mateix
regraciant
-te.

No sé com

2008-11-28T00:01:00.006+01:00

Car prou que tinc present
amb quina irrebatible intimitat,
amb quina radical convicció,
sóc cada còdol de la glera,
l’un darrera l’altre, tots.
No sé com.

Demà farà dos anys que morí Jordi Sarsanedas. Aquesta cita del seu poema "Cada còdol de la glera" clou La núvia d'Europa. Durant força temps, abans que s'imposés la núvia, No sé com va ser un títol provisional del llibre. Fa anys, vaig escriure aquest article sobre el mateix poema (recollit al llibre L'arca de Babel).

A l'Avui

2008-11-22T11:13:00.008+01:00

”Ja fa temps que, entre nosaltres, el compromís poètic –l’aposta deliberada per la un dia anomenada poesia engagée– es diu Carles Torner. Si el seu silenci editorial dels darrers deu anys, si més no com a poeta, havia fet oblidar a algú l’ardida denúncia de la situació als Balcans que movia Viure després (1998) o el clam contra la injustícia de L’àngel del saqueig (1990), l’aparició de La núvia d’Europa pot haver-lo convençut que ningú fa del poema com ell, ara com ara, un instrument de protesta i de vindicació de més energia i perícia formal. L’efecte del poema inicial, una actualització de la “Marxa nupcial”, de Salvat-Papasseit, a la memòria de la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada per la seva oposició al règim de Putin, és molt considerable, i persuadeix de la vigència d’una escriptura avantguardista a l’hora de bescantar els qui esclafen la llibertat d’expressió: “Escopiu a la closca pelada dels botxins”.

Al llarg del volum (que Torner ha posat sota la bella llum lunar de la “falç d’or”, del famós “Booz endormi” de Victor Hugo), sentim també el ressò de conflictes internacionals com la pugna entre Israel i Hezbol·lah, la invasió de l’Iraq i els crims de Srebrenica. És aquesta circumstància, que les activitats del poeta dins el PEN català ajuden a emmarcar, la que explica que La núvia d’Europa sigui un llibre, en el seu humanisme crític, d’una poesia inequívocament pública i oratòria, escrit des d’una gairebé invariable tessitura civil. Una sola dada serà significativa: només vuit dels seus quaranta-un poemes no van acompanyats en les notes finals d’algun aclariment sobre quina conjuntura (en bona part un homenatge pòstum, o la seqüela d’un enfrontament) va motivar-ne la composició. I això fa que escoltem pertot i sobretot la veu d’un denunciant (o algun cop la d’un salmista bíblic) en detriment d’una altra de més íntima, no animada per cap desgreuge i que es pot estar de faristols, i que sentim molt menys.

Com que Torner sap escriure molt bé sobre “el viu dolor / damunt l’altar de la memòria”, els resultats són sempre valuosos, però entre un tour de force ètic com "Destraduir Europa", en què les bones intencions sempre van un pas per davant de la realització poètica, i una elegia tan ben construïda com "La camioneta vermella" (en record de la poeta jueva Yael Langella), hem de preferir aquest segon poema i aquells que participen del seu mateix esperit.

Torner té un rar domini del vers eloqüent i cordial, i per això cal plànyer que qui tan bé sap veure “quan s’obre la bretxa / de l’indicible”, no hagi estat una mica més amatent a un ordre d’experiència no tan subsidiària i datada, sempiterna nota al peu dels avatars històrics. Crec que molts lectors seus ens alegraríem que l’autor considerés més sovint (com ja feia a l’excel·lent Viure després) que la poesia, com va escriure Pavese, no neix sempre de la nor- malitat de les nostres ocupacions, sinó també d’aquells instants en què aixequem el cap i descobrim, amb estupor, la vida.”

Pere Ballart, “Notes al peu (de la història)”, Avui, 15 de novembre del 2008. El suplement de cultura del 22 de novembre conté una nota on s'explica que, per un error tècnic, la puntuació que Pere Ballart havia donat del llibre (un 3) va canviar-se (per un 2).

La decepció i el salm

2008-11-16T22:11:00.005+01:00

(...) Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseit va escriure a principi de segle i a la qual Ovidi Montllor posà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L'Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l'Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica... Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l'Europa que els nostres dirigents amaguen sota l'estora. Estremidor Destraduir Europa.

Entre la boira d'aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l'àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d'abans com si sempre hagués estat d'ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l'Arca, en són una mostra.

Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d'Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L'onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre, Baula. [+]

David Figueres al seu bloc Els dies i les dones

Dimecres vinent, 12 de novembre

2008-11-06T18:07:00.002+01:00

Edicions 62 i La Central

us conviden a escoltar

Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova,

Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró,

Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera,

Arnau Pons, Simona Skrabec i Jaume Subirana

que llegiran poemes originals i traduïts

amb motiu de la presentació de

La núvia d'Europa

Serà dimecres, 12 de novembre, a les vuit del vespre,

a La Central de Mallorca (Mallorca 237, Barcelona)

Fa quatre anys que no hi és

2008-11-03T00:01:00.006+01:00

Cent nadals
en memòria de M. Teresa Sanahuja

He viscut cent nadals.
Cent vegades he vist
com l'estel ha guiat
els tres reis pelegrins.

D’àngels, n'he conegut
més de cent, més de mil,
en la guerra i l'absurd,
en l'amor i l'oblit.

Quin anunci m'han dut?
Que la pau ja ve al món.
Que la porta en els ulls
un infant sense por.

Sí: durant cent nadals
he pintat l'horitzó
d'un pessebre parat,
esperant el nadó.

Ara un plor ha esclatat.
És el meu? És ocult?
He vetllat cent nadals:
t’he adorat al cent-un.

Avui, dues cites

2008-10-23T00:01:00.004+02:00

A les 19 h., a la Universitat Pompeu Fabra

Aula 13.001 (edifici Ramon Turró)

"Encara la poesia."

Conversa amb Carles Torner i Jaume Subirana

Presentació i moderació: Manel Ollé

I a les 23:05 al Canal 33

Convidats: Baltasar Porcel i Carles Torner.

Emili Manzano parla amb l'escriptor Baltasar Porcel de la seva última novel·la, "Cada castell i totes les ombres", i fa un repàs del que ha estat l'última Fira de llibre de Frankfurt amb Carles Torner, poeta, autor del llibre "La núvia d'Europa" i cap de l'àrea d'humanitats i ciències de l'Institut Ramon Llull.

La resposta de Drago Jančar

2008-10-21T07:28:00.005+02:00

La poesia no és un univers on cada sentit simple pugui o degui ser traduït en llenguatge comú. Destraduir Europa és un poema escrit a diferent nivells, la principal metàfora hi és subterrània, literària: geografia oculta: Torner diu --o més ben dit Bashkim en el seu poema diu:
quina geografia oculta
recorre els versos que ara escric.

Aleshores el poeta agafa la pala, es posa el casc d'espeleòleg, encén la lot dels salms i comença a anar cap al fons, més fondo, més... i el que hi troba no és cap paisatge plaent: memòries de les nostres violències, els taüts de Vukovar i Srebrenica. No es tracta pas del que resta d'una història llunyana, no és arqueologia, sinó que és motiu de meditació humana i de compassió per part d'un poeta sensible. Però a l'exterior, a la superfície, damunt la terra, el dia és assolellat: és un dia plaent, la llum és generosa, un diumenge d'agost.

Un altre poeta, Adam Zagajewski, ha copsat en un llibre el títol Mística per a debutants i comença a escriure la seva reflexió en un petit, senzill moment de la història contemporània d'Europa:
i el xiuxiueig de les converses d'intimidats turistes
de l'Europa de l'Est, que ara en diuen Central,
(...)
i el sistemàtic, lent crepuscle
esborrant els contorns de cases medivals
(...)

Dos poetes s'han tobat, un poema es submergeix en l'altre, de sobte som fora del temps i la geografia, som en un paisatge de símbols i de metàfores, i estem doncs traduïnt, intentant comprendre la nostra existència, el sensesentit i l'absurd de solucions polítiques brutals, que deixen cossos morts dintre els taüts. Torner és ara un cartògraf que mapa el que és visible i allò invisible en la seva cartografia oculta.

Els símbols de Zagajewski, incorporats a la geografia poètica de Torner, eviten i posposen la brutalitat real del món. Torner, per contra, intenta acostar-s'hi apassionadament, per veure i per comprendre: "Què vol dir què vull dir què vols dir". Però, oportunament, tots dos es troben indefensos en el seu intent de traduir la realitat d'avui, el mon d'avui, el món de l'Europa d'ara, dins l'oculta geografia de la poesia. Les coses, amb les seves profundes arrels dins la història i l'experiència humana, segueixen avançant, la roda de la història segueix girant també els diumenges d'estiu assolellats. No s'hi pot fer res, com Beckett diu a la primera ratlla del seu Tot esperant Godot. D'acord, però quan entenem que
els viatges, qualsevol viatge
no eren res més que mística per a debutants

aleshores capim moltes coses i la geografia oculta esdevé, de sobte, visible. I tots nosaltres, gent de l'escriptura, la lectura, la traducció i la destraducció, ens sentim molt propers a
el petit rossinyol que assajava la seva recitació
a frec de l'autopista

com Carles ho escriu en el seu poema (i així acabo la meva resposta, també, poèticament).

DRAGO JANčAR

Cafè Europa-L'Havana al festival Kosmopolis

2008-10-20T16:39:00.006+02:00

Molts dels poemes de La núvia d'Europa són poemes d'encàrrec. I alguns fruit d'encàrrecs totalment inesperats. Com el d'ara fa quatre anys. Em trucà Bashkim Shehu, l'escriptor albanès acollit en terres catalanes, per demanar-me que participés a la sessió del Cafè Europa que es celebrava en el marc del festival Kosmopolis del 2004. Avui, dos dies abans que s'inauguri l'edició del 2008 del festival, em torna a la memòria la petició de Bashkim: "Et demano que en un diàleg amb escriptors de Cuba i de l'Europa de l'Est (Albània, Rússia, Eslovènia, Polònia...), ens parlis de la geografia oculta dels teus poemes. De la teva relació amb Bòsnia i altres països de l'Europa de l'Est." Amb en Bashkim ens coneixíem bé, havíem coïncidit nombroses vegades en sessions dedicades a parlar dels escriptors perseguits (recordo un cicle a diverses biblioteques de Barcelona); ell parlava des de l'experiència del Parlament Internacional d'Escriptors, jo ho feia des de la del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN interna- cional. "El Cafè Europa combina debats i música, i totes les intevencions dels participants formen part d'un diàleg. A tu et tocarà respondre breument a la intervenció que hi farà l'escriptor cubà Jorge Ferrer. I, en un altre moment del debat, al cap d'una estona, quan tu ens expliquis quina relació téns amb l'Europa de l'Est, et respondrà el narrador eslovè Drago Jančar." Vaig agrair la invitació: aquest diàleg em va interessar d'immediat.

Però el més sorprenent de la petició del Bashkim va venir a continuació: "Per parlar de la geografia oculta dels teus poemes pots triar la manera que més t'agradi: una petita ponència, una lectura comentada de poemes teus o dels textos que vas escriure durant la guerra de Bòsnia, un text curt de ficció,... i fins i tot, si t'hi veus amb cor, podríes escriure un poema. Un poema llarg, és clar, perquè la teva intervenció ha de durar vint minuts." En penjar el telèfon vaig adonar-me de la magnitud de l'encàrrec. Una petició així és com un mandat: calia respondre amb un poema, és clar, un poema de vint minuts. Sis mesos després, vaig llegir al Kosmopolis Destraduir Europa, un poema llarg entorn del qual es van anar articulant tot de poemes escrits abans i escrits després d'aquell moment, donant forma a La núvia d'Europa. Entre els links del marge dret hi trobareu les traduccions a l'anglès i l'espanyol del poema que van fer-ne els organitzadors del Kosmopolis per tal que es pogués establir el diàleg volgut a la sessió del Cafè Europa-L'Havana.

Rapala i La núvia d'Europa

2008-10-15T07:16:00.005+02:00

"Encara la poesia".

Conversa amb Carles Torner (La núvia d'Europa, Edicions 62, 2008)

i Jaume Subirana (Rapala, Edicions 62, 2007).

Presentació i moderació: Manel Ollé

Dijous 23 d'Octubre de 2008, 19 h.

Aula 13.001 (edifici Ramon Turró),

Universitat Pompeu Fabra

Transparència a la fira del llibre

2008-10-14T00:01:00.002+02:00

En una superfície transparent
amb lletres grans com el teu puny
hem fet escriure uns versos
de Ramon Llull:

Digues, foll, ¿qui sap més d’amor,
aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i llanguiments?

tu seus darrere les paraules
em mires entre línies
es van fonent els segles
et text es llegeix bé
tot i que et mous a l’altra banda

així que en llegir els versos
llegeixo alhora els teus cabells
que els tradueixen
els llavis el somriure de reüll
i vaig imaginant

plaer i sofrença
follia i llanguiment

benvolguda figura
traductora de Llull
rere el vers transparent
jo vaig llegint rengles avall
damunt la brusa escrita

la coma entre els botons
l’interrogant perdut
pels plecs com d’una túnica
l’accent en una mà
l’apòstrof d’una cella

plaer i sofrença
follia i llanguiment

fa set-cents anys
i avui mateix
el crit la llengua antiga
la veu que es tradueix
temps a través

i et crea i em recrea
amb aquest vers que clama
l’íntim desassossec
mentre jo et rellegeixo
cos a cos vers a vers

plaer i sofrença
follia i llanguiment

Respongué i digué
que amb l’un sens l’altre no hi haurà
amorós coneixement.

Al Mundo

2008-10-11T22:48:00.008+02:00

(...) "Contra la por, la veritat del crit" diu el vers final de Divisa. I el cas és que "la veritat del crit" apunta en molts altres poemes de l'obra. Aquest és un vessant molt remarcable de la poesia de Torner: el compromís amb la dignitat humana, amb la llibertat. Que es formalitza de diverses maneres: en una artització del clam humà; en l'exposició d'un sentiment religiós profund; en la denúncia de la barbàrie; en la renovació de la confiança -malgrat tot- en la paraula. El poeta ha assajat formes diverses d'expressar tots aquests neguits i el poema final, adreçat a Jordi Sarsanedas, té, encara, la virtut de proposar una poètica afí a la de l'autor de Cor meu, el món, hereva en gran mesura de la d'aquell. Però particularment és la faceta que menys em satisfà de la seva poesia; la que em suscita més dubtes, més reserves.

(...) A mi, però, el Torner que més m'agrada és el del poema epifànic, amb unes imatges clares i sense cap llast retòric. Cançó de bressol vora la mar o Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada, dedicat a l'hel·lenista Eusebi Ayensa, són, posem per cas, poemes menors, de circumstàncies, però resolts amb una gràcia gairebé manentiana. Entre els d'homenatge, el que dedica a Maria Mercè Marçal em convenç molt menys que el que dedica a Yael Langella, una de les peces magistrals del recull: La camioneta vermella. En aquest poema, el lector podrà apreciar la destresa de Torner a l'hora d'utilitzar la polimetria, el seu gust per la llengua, la saviesa en la construcció del poema... De tema fúnebre, acaba esdevenint una reflexió commovedora sobre el curs de la vida -hi ha, aquí, una vibració de l'emoció que no trobo, per exemple, en els poemes dedicats a la periodista russa. (...)

Jordi Llavina, "El compromís poètic de Carles Torner", El mundo, 10/10/2008

Aquí podreu descarregar aquí la crítica sencera en pdf

Ni un crit, i tot és crit.

2008-10-09T18:00:00.007+02:00

Amb aquest vers acabava Bartomeu Fiol l'article que publicà ahir al diari Balears sobre La núvia d'Europa. És l'últim vers de la primera estrofa del poema "Destraduir Europa", i és un vers robat. El vaig sentir per primera vegada en un recital a Palma, en el qual participaven una vintena de poetes d'arreu del món, durant la inauguració d'un encontre del PEN internacional. La lectura que Sarsanedas va fer del seu poema "Almadrava" -que anys més tard inclouria al llibre Cor meu, el món- m'estremí. Em parlava de tot el silenci acumulat damunt els crims de Bòsnia i de Timor Oriental, per testimoniar dels quals alguns dels escriptors de l'encontre havien viatjat des de molt lluny:

Aquesta negació, la muralla profunda,

no la veus i et fereix.

Gernació tumultuosa, tot un poble

armat de llum. La llum es trenca,

vidre damunt la pell i els músculs

debades poderosos.
Tant de vida de sobte rebullint,
llum cega, encabritada,
reguitnant. Rebutja i torna a rebutjar
la nit imperiosa que l’aferra.
Ni un crit, i tot és crit.

(...)

Amb els anys, vaig escriure un parell d'articles sobre "Almadrava", i Sarsanedas va ser conscient que els seus versos em feien companyia.

L'any 2000 el PEN celebrà el seu congrés internacional a Moscou, i tot els debats van estar marcats per l'oposició a la guerra de Txetxènia i a la repressió de la llibertat d'expressió amb què s'iniciaven llavors els anys ferotges de Vladimir Putin. Günter Grass hi llegí el seu manifest: "Mai més callats." Vaig tenir la pensada de demanar-li que em deixés fotografiar-lo sostenint el "Mai més callats" escrit per ell mateix en una pàgina blanca. I vaig demanar tot seguit a una vintena més d'autors d'arreu del món que fessin el mateix, sostenint el full on havien escrit un vers o una frase breu referits a la guerra i al silenci que Putin estava aconseguint d'imposar a qui en volgués donar notícia. En tornar a Barcelona ho vaig demanar a Jordi Sarsanedas -que no havia pogut viatjar a Moscou tot i ser president del PEN català-, i ell no trigà gens a decidir amb quin vers volia deixar-se fotografiar per parlar de la guerra de Txetxènia.

Al Balears

2008-10-08T21:45:00.011+02:00

(...) Però entre els millors poemes del llibre cal destacar també Rut desvetllada, un homenatge a Maria Mercè Marçal, La camioneta vermella, en record de Yael Langella —la poeta jueva que practicava un caramull de llengües, entre elles el català, en el qual ens ha deixat nou poemes inèdits—, i Baula, el poema que clou el llibre, dedicat a Jordi Sarsanedas.
Per descomptat, no és d’estranyar —donat el vell compromís de l’autor amb la causa de les minories musulmanes de l’antiga Iugoslàvia, recordem el seu poemari Viure desprès— trobar-nos amb sengles traduccions de textos de Joseph Brodsky, Cançó de Bòsnia, i Czeslaw Milosz, Sarajevo, així com igualment un considerable poema en prosa propi, La biblioteca cremada, que és un petit monument oral a la de Sarajevo, incendiada en efecte per les bombes sèrbies.
Mancaria encara provar de donar alguna idea al lector sobre la importància del poema més llarg del llibre, Destraduir Europa, que ocupa nou pàgines però em manquen tant espai com forces. Sols indicaré que hi surten Sbrenica, Cracòvia i un poeta polonès, Zagajewski, que no conec, i encara que la primera estrofa d’aquest llarg poema acaba amb aquest vers: "ni un crit, i tot és crit".

Bartomeu Fiol, "Contra la por, la veritat del crit", Balears, 8/10/2008
>Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf

In memoriam

2008-10-07T00:01:00.006+02:00

Perla

- Si tu escrius la veritat,
deien a l’amiga un dia,
viuràs amb pena i turment,
moriràs amb ignomínia.

-De tal manera ho entenc,
així ella responia,
que si opto per callar
o per escampar mentides,
seré servida per tots,
escriuré sense cap brida
i em lloarà l’enemic

de l’Estimat de ma vida.

El 7 d'octubre fa dos anys

2008-10-04T10:14:00.006+02:00

Els quatre primers poemes de La núvia d'Europa són un homenatge a Anna Politkòvskaia, la periodista russa que va ser assassinada ara fa dos anys per haver revelat incansablement, en llibres i articles, els crims de l'exèrcit rus a Txetxènia. Amb el PEN Català vam convidar Anna a venir repetidament a Barcelona, i la vaig trobar també als congressos internacionals del PEN des del 2001. Arran d'aquell primer encontre a Londres li vaig escriure aquesta carta, publicada a L'arca de Babel.

Al web

2008-10-03T15:41:00.003+02:00

Aquesta és la fitxa de La núvia d'Europa al web d'Edicions 62

La coberta

2008-10-02T10:32:00.004+02:00

La núvia d'Europa

Ofrena a Anna Politkòvskaia

25 anys sense Espriu

Bon Nadal!

Marxa nupcial per a una difunta

Ofrena a Anna Politkòvskaia

Perquè revisquin,cullo paraules mortesi en faig ofrenadamunt la teva tomba:pau, verb, eixit, Europa…

Ha mort Marek Edelman

Misericòrdia

Cava el vers la lectura.

Gracias a la vida

25 anys de la mort de Joan Vinyoli

Autoretrat de la literatura catalana als vuit-cents anys

Miramar en francès

Miramar en neerlandès

Miramar

Divisa

En memòria de Maria Mercè Marçal

Rut desvetllada

Per dir sí

El pes de la vida

Poetes i pallassos

Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada

Abelló a Ona, dijous a dos quarts de vuit

Nou web a l'AELC

"Exteriors i interiors d'Oriol Izquierdo i Carles Torner"

Dimecres de cendra

"Cal esdevenir, fins on sigui possible, pedra."

Ara mateix Carner

El casc i l’antifaç

La camioneta vermella

Era la nostra Rut

Entre la meva tribu i jo s'ha instal·lat la distància

Gest d'Abraham

Fa deu anys que morí Joan Brossa

Per dir dalt de la cadira

La bona voluntat

El 2009 serà Nadal tres vegades

Formes de l'ètica

Booz adormit

Demà, a les 19:30, a l'Ateneu Barcelonès

Cel de la Immaculada

Si voleu escoltar Victor Hugo...

Comença l'any

Baula

No sé com

A l'Avui

La decepció i el salm

Dimecres vinent, 12 de novembre

Fa quatre anys que no hi és

Avui, dues cites

La resposta de Drago Jančar

Cafè Europa-L'Havana al festival Kosmopolis

Rapala i La núvia d'Europa

Transparència a la fira del llibre

Al Mundo

Ni un crit, i tot és crit.

Al Balears

In memoriam

El 7 d'octubre fa dos anys

Al web

La coberta

Perquè revisquin,
cullo paraules mortes
i en faig ofrena
damunt la teva tomba:
pau, verb, eixit, Europa…