Comença l'any

Profeta

Sospesa’l bé. I escolta’l:
el còdol crida.
Jo sento el crit i el rei hi és sord
i la disputa aixeca un cop de vent,
un vendaval que fuig i em deixa sol
aquí, amb un còdol desconsol
que em crida als dits i flames,
flames pertot.
El vent neix de la pedra:
en el secret del còdol,
al cor del seu silenci,
batega la paraula.

Baula

a Jordi Sarsanedas

Hi ha un moment que s’esdevé a la impensada
el gest de donació. Em vas donar la llengua.
El testimoni. No et sabré dir on
—a escola? als Mites? al teu Glasgow?—
ni tampoc no vull escollir,
entre els tretze anys
d’ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu
que me’ls dictava al cor, i aquest moment de glòria
al funeral de Sant Gervasi
amb Barcelona als peus
i tota la memòria del teu viure
planant per la ciutat
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta,
i gràcies per la llum de les paraules
que va teixint l’ordit dels meus carrers
adés quadriculats, adés revessos.

Entre la teva primera irrupció
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat,
entre l’origen i la fi no escolliré
en quin moment, quina mirada
quin silenci, quin crit
—“La veu ha de ser digna!”—,
quin dia em vas donar la llengua,
la meva
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest
de traduir-se i traduir.
Això vaig rebre.
I avui vull aturar-te i mirar-te
i fer-te meu per sempre en aquest gest
fundacional i d’una extrema humilitat,
baula d’una antiquíssima cadena
de gràcia acumulada
que m’obre els braços,
m’abraça i em permet
obrir-los al futur
mirant enrere.
Trobant-me a mi mateix
regraciant
-te.

No sé com

Car prou que tinc present
amb quina irrebatible intimitat,
amb quina radical convicció,
sóc cada còdol de la glera,
l’un darrera l’altre, tots.
No sé com.

Demà farà dos anys que morí Jordi Sarsanedas. Aquesta cita del seu poema "Cada còdol de la glera" clou La núvia d'Europa. Durant força temps, abans que s'imposés la núvia, No sé com va ser un títol provisional del llibre. Fa anys, vaig escriure aquest article sobre el mateix poema (recollit al llibre L'arca de Babel).

A l'Avui

”Ja fa temps que, entre nosaltres, el compromís poètic –l’aposta deliberada per la un dia anomenada poesia engagée– es diu Carles Torner. Si el seu silenci editorial dels darrers deu anys, si més no com a poeta, havia fet oblidar a algú l’ardida denúncia de la situació als Balcans que movia Viure després (1998) o el clam contra la injustícia de L’àngel del saqueig (1990), l’aparició de La núvia d’Europa pot haver-lo convençut que ningú fa del poema com ell, ara com ara, un instrument de protesta i de vindicació de més energia i perícia formal. L’efecte del poema inicial, una actualització de la “Marxa nupcial”, de Salvat-Papasseit, a la memòria de la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada per la seva oposició al règim de Putin, és molt considerable, i persuadeix de la vigència d’una escriptura avantguardista a l’hora de bescantar els qui esclafen la llibertat d’expressió: “Escopiu a la closca pelada dels botxins”.

Al llarg del volum (que Torner ha posat sota la bella llum lunar de la “falç d’or”, del famós “Booz endormi” de Victor Hugo), sentim també el ressò de conflictes internacionals com la pugna entre Israel i Hezbol·lah, la invasió de l’Iraq i els crims de Srebrenica. És aquesta circumstància, que les activitats del poeta dins el PEN català ajuden a emmarcar, la que explica que La núvia d’Europa sigui un llibre, en el seu humanisme crític, d’una poesia inequívocament pública i oratòria, escrit des d’una gairebé invariable tessitura civil. Una sola dada serà significativa: només vuit dels seus quaranta-un poemes no van acompanyats en les notes finals d’algun aclariment sobre quina conjuntura (en bona part un homenatge pòstum, o la seqüela d’un enfrontament) va motivar-ne la composició. I això fa que escoltem pertot i sobretot la veu d’un denunciant (o algun cop la d’un salmista bíblic) en detriment d’una altra de més íntima, no animada per cap desgreuge i que es pot estar de faristols, i que sentim molt menys.  

Com que Torner sap escriure molt bé sobre “el viu dolor / damunt l’altar de la memòria”, els resultats són sempre valuosos, però entre un tour de force ètic com "Destraduir Europa", en què les bones intencions sempre van un pas per davant de la realització poètica, i una elegia tan ben construïda com "La camioneta vermella" (en record de la poeta jueva Yael Langella), hem de preferir aquest segon poema i aquells que participen del seu mateix esperit.

Torner té un rar domini del vers eloqüent i cordial, i per això cal plànyer que qui tan bé sap veure “quan s’obre la bretxa / de l’indicible”, no hagi estat una mica més amatent a un ordre d’experiència no tan subsidiària i datada, sempiterna nota al peu dels avatars històrics. Crec que molts lectors seus ens alegraríem que l’autor considerés més sovint (com ja feia a l’excel·lent Viure després) que la poesia, com va escriure Pavese, no neix sempre de la nor- malitat de les nostres ocupacions, sinó també d’aquells instants en què aixequem el cap i descobrim, amb estupor, la vida.”

Pere Ballart, “Notes al peu (de la història)”, Avui, 15 de novembre del 2008. El suplement de cultura del 22 de novembre conté una nota on s'explica que, per un error tècnic, la puntuació que Pere Ballart havia donat del llibre (un 3) va canviar-se (per un 2).

La decepció i el salm

(...) Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseit va escriure a principi de segle i a la qual Ovidi Montllor posà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L'Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l'Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica... Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l'Europa que els nostres dirigents amaguen sota l'estora. Estremidor Destraduir Europa.

Entre la boira d'aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l'àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d'abans com si sempre hagués estat d'ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l'Arca, en són una mostra.

Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d'Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L'onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre, Baula. [+]

David Figueres al seu bloc Els dies i les dones

Dimecres vinent, 12 de novembre

  Edicions 62 i La Central

us conviden a escoltar

Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova, 

Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró, 

Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera, 

Arnau Pons, Simona Skrabec i Jaume Subirana

que llegiran poemes originals i traduïts 

amb motiu de la presentació de

La núvia d'Europa

Serà dimecres, 12 de novembre, a les vuit del vespre, 

a La Central de Mallorca (Mallorca 237, Barcelona)

Fa quatre anys que no hi és

Cent nadals
en memòria de M. Teresa Sanahuja


He viscut cent nadals.
Cent vegades he vist
com l'estel ha guiat
els tres reis pelegrins.

D’àngels, n'he conegut
més de cent, més de mil,
en la guerra i l'absurd,
en l'amor i l'oblit.

Quin anunci m'han dut?
Que la pau ja ve al món.
Que la porta en els ulls
un infant sense por.

Sí: durant cent nadals
he pintat l'horitzó
d'un pessebre parat,
esperant el nadó.

Ara un plor ha esclatat.
És el meu? És ocult?
He vetllat cent nadals:
t’he adorat al cent-un.

Avui, dues cites

 A les 19 h., a la Universitat Pompeu Fabra

Aula 13.001 (edifici Ramon Turró)

"Encara la poesia."

Conversa amb Carles Torner i Jaume Subirana

Presentació i moderació: Manel Ollé

I a les 23:05 al Canal 33

Convidats: Baltasar Porcel i Carles Torner.

Emili Manzano parla amb l'escriptor Baltasar Porcel de la seva última novel·la, "Cada castell i totes les ombres", i fa un repàs del que ha estat l'última Fira de llibre de Frankfurt amb Carles Torner, poeta, autor del llibre "La núvia d'Europa" i cap de l'àrea d'humanitats i ciències de l'Institut Ramon Llull.

La resposta de Drago Jančar

La poesia no és un univers on cada sentit simple pugui o degui ser traduït en llenguatge comú. Destraduir Europa és un poema escrit a diferent nivells, la principal metàfora hi és subterrània, literària: geografia oculta: Torner diu --o més ben dit Bashkim en el seu poema diu:
quina geografia oculta
recorre els versos que ara escric.

Aleshores el poeta agafa la pala, es posa el casc d'espeleòleg, encén la lot dels salms i comença a anar cap al fons, més fondo, més... i el que hi troba no és cap paisatge plaent: memòries de les nostres violències, els taüts de Vukovar i Srebrenica. No es tracta pas del que resta d'una història llunyana, no és arqueologia, sinó que és motiu de meditació humana i de compassió per part d'un poeta sensible. Però a l'exterior, a la superfície, damunt la terra, el dia és assolellat: és un dia plaent, la llum és generosa, un diumenge d'agost.

Un altre poeta, Adam Zagajewski, ha copsat en un llibre el títol Mística per a debutants i comença a escriure la seva reflexió en un petit, senzill moment de la història contemporània d'Europa:
i el xiuxiueig de les converses d'intimidats turistes
de l'Europa de l'Est, que ara en diuen Central,
(...)
i el sistemàtic, lent crepuscle
esborrant els contorns de cases medivals
(...)

Dos poetes s'han tobat, un poema es submergeix en l'altre, de sobte som fora del temps i la geografia, som en un paisatge de símbols i de metàfores, i estem doncs traduïnt, intentant comprendre la nostra existència, el sensesentit i l'absurd de solucions polítiques brutals, que deixen cossos morts dintre els taüts. Torner és ara un cartògraf que mapa el que és visible i allò invisible en la seva cartografia oculta.

Els símbols de Zagajewski, incorporats a la geografia poètica de Torner, eviten i posposen la brutalitat real del món. Torner, per contra, intenta acostar-s'hi apassionadament, per veure i per comprendre: "Què vol dir què vull dir què vols dir". Però, oportunament, tots dos es troben indefensos en el seu intent de traduir la realitat d'avui, el mon d'avui, el món de l'Europa d'ara, dins l'oculta geografia de la poesia. Les coses, amb les seves profundes arrels dins la història i l'experiència humana, segueixen avançant, la roda de la història segueix girant també els diumenges d'estiu assolellats. No s'hi pot fer res, com Beckett diu a la primera ratlla del seu Tot esperant Godot. D'acord, però quan entenem que
els viatges, qualsevol viatge
no eren res més que mística per a debutants

aleshores capim moltes coses i la geografia oculta esdevé, de sobte, visible. I tots nosaltres, gent de l'escriptura, la lectura, la traducció i la destraducció, ens sentim molt propers a
el petit rossinyol que assajava la seva recitació
a frec de l'autopista

com Carles ho escriu en el seu poema (i així acabo la meva resposta, també, poèticament).

DRAGO JANčAR

Cafè Europa-L'Havana al festival Kosmopolis

Molts dels poemes de La núvia d'Europa són poemes d'encàrrec. I alguns fruit d'encàrrecs totalment inesperats. Com el d'ara fa quatre anys. Em trucà Bashkim Shehu, l'escriptor albanès acollit en terres catalanes, per demanar-me que participés a la sessió del Cafè Europa que es celebrava en el marc del festival Kosmopolis del 2004. Avui, dos dies abans que s'inauguri l'edició del 2008 del festival, em torna a la memòria la petició de Bashkim: "Et demano que en un diàleg amb escriptors de Cuba i de l'Europa de l'Est (Albània, Rússia, Eslovènia, Polònia...), ens parlis de la geografia oculta dels teus poemes. De la teva relació amb Bòsnia i altres països de l'Europa de l'Est." Amb en Bashkim ens coneixíem bé, havíem coïncidit nombroses vegades en sessions dedicades a parlar dels escriptors perseguits (recordo un cicle a diverses biblioteques de Barcelona); ell parlava des de l'experiència del Parlament Internacional d'Escriptors, jo ho feia des de la del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN interna- cional. "El Cafè Europa combina debats i música, i totes les intevencions dels participants formen part d'un diàleg. A tu et tocarà respondre breument a la intervenció que hi farà l'escriptor cubà Jorge Ferrer. I, en un altre moment del debat, al cap d'una estona, quan tu ens expliquis quina relació téns amb l'Europa de l'Est, et respondrà el narrador eslovè Drago Jančar." Vaig agrair la invitació: aquest diàleg em va interessar d'immediat.

Però el més sorprenent de la petició del Bashkim va venir a continuació: "Per parlar de la geografia oculta dels teus poemes pots triar la manera que més t'agradi: una petita ponència, una lectura comentada de poemes teus o dels textos que vas escriure durant la guerra de Bòsnia, un text curt de ficció,... i fins i tot, si t'hi veus amb cor, podríes escriure un poema. Un poema llarg, és clar, perquè la teva intervenció ha de durar vint minuts." En penjar el telèfon vaig adonar-me de la magnitud de l'encàrrec. Una petició així és com un mandat: calia respondre amb un poema, és clar, un poema de vint minuts. Sis mesos després, vaig llegir al Kosmopolis Destraduir Europa, un poema llarg entorn del qual es van anar articulant tot de poemes escrits abans i escrits després d'aquell moment, donant forma a La núvia d'Europa. Entre els links del marge dret hi trobareu les traduccions a l'anglès i l'espanyol del poema que van fer-ne els organitzadors del Kosmopolis per tal que es pogués establir el diàleg volgut a la sessió del Cafè Europa-L'Havana.

Rapala i La núvia d'Europa

"Encara la poesia". 

Conversa amb Carles Torner (La núvia d'Europa, Edicions 62, 2008) 

i Jaume Subirana (Rapala, Edicions 62, 2007). 

Presentació i moderació: Manel Ollé

Dijous 23 d'Octubre de 2008, 19 h.

Aula 13.001 (edifici Ramon Turró), 

Universitat Pompeu Fabra

Transparència a la fira del llibre

En una superfície transparent
amb lletres grans com el teu puny
hem fet escriure uns versos
de Ramon Llull:

Digues, foll, ¿qui sap més d’amor,
aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i llanguiments?

tu seus darrere les paraules
em mires entre línies
es van fonent els segles
et text es llegeix bé
tot i que et mous a l’altra banda

així que en llegir els versos
llegeixo alhora els teus cabells
que els tradueixen
els llavis el somriure de reüll
i vaig imaginant

plaer i sofrença
follia i llanguiment

benvolguda figura
traductora de Llull
rere el vers transparent
jo vaig llegint rengles avall
damunt la brusa escrita

la coma entre els botons
l’interrogant perdut
pels plecs com d’una túnica
l’accent en una mà
l’apòstrof d’una cella

plaer i sofrença
follia i llanguiment

fa set-cents anys
i avui mateix
el crit la llengua antiga
la veu que es tradueix
temps a través

i et crea i em recrea
amb aquest vers que clama
l’íntim desassossec
mentre jo et rellegeixo
cos a cos vers a vers

plaer i sofrença
follia i llanguiment

Respongué i digué
que amb l’un sens l’altre no hi haurà
amorós coneixement.

Al Mundo

(...) "Contra la por, la veritat del crit" diu el vers final de Divisa. I el cas és que "la veritat del crit" apunta en molts altres poemes de l'obra. Aquest és un vessant molt remarcable de la poesia de Torner: el compromís amb la dignitat humana, amb la llibertat. Que es formalitza de diverses maneres: en una artització del clam humà; en l'exposició d'un sentiment religiós profund; en la denúncia de la barbàrie; en la renovació de la confiança -malgrat tot- en la paraula. El poeta ha assajat formes diverses d'expressar tots aquests neguits i el poema final, adreçat a Jordi Sarsanedas, té, encara, la virtut de proposar una poètica afí a la de l'autor de Cor meu, el món, hereva en gran mesura de la d'aquell. Però particularment és la faceta que menys em satisfà de la seva poesia; la que em suscita més dubtes, més reserves. 

(...) A mi, però, el Torner que més m'agrada és el del poema epifànic, amb unes imatges clares i sense cap llast retòric. Cançó de bressol vora la mar o Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada, dedicat a l'hel·lenista Eusebi Ayensa, són, posem per cas, poemes menors, de circumstàncies, però resolts amb una gràcia gairebé manentiana. Entre els d'homenatge, el que dedica a Maria Mercè Marçal em convenç molt menys que el que dedica a Yael Langella, una de les peces magistrals del recull: La camioneta vermella. En aquest poema, el lector podrà apreciar la destresa de Torner a l'hora d'utilitzar la polimetria, el seu gust per la llengua, la saviesa en la construcció del poema... De tema fúnebre, acaba esdevenint una reflexió commovedora sobre el curs de la vida -hi ha, aquí, una vibració de l'emoció que no trobo, per exemple, en els poemes dedicats a la periodista russa. (...)

Jordi Llavina, "El compromís poètic de Carles Torner", El mundo, 10/10/2008

Aquí podreu descarregar aquí la crítica sencera en pdf

Ni un crit, i tot és crit.

Amb aquest vers acabava Bartomeu Fiol l'article que publicà ahir al diari Balears sobre La núvia d'Europa. És l'últim vers de la primera estrofa del poema "Destraduir Europa", i és un vers robat. El vaig sentir per primera vegada en un recital a Palma, en el qual participaven una vintena de poetes d'arreu del món, durant la inauguració d'un encontre del PEN internacional. La lectura que Sarsanedas va fer del seu poema "Almadrava" -que anys més tard inclouria al llibre Cor meu, el món- m'estremí. Em parlava de tot el silenci acumulat damunt els crims de Bòsnia i de Timor Oriental, per testimoniar dels quals alguns dels escriptors de l'encontre havien viatjat des de molt lluny:

Aquesta negació, la muralla profunda,

no la veus i et fereix.

Gernació tumultuosa, tot un poble

armat de llum. La llum es trenca,

vidre damunt la pell i els músculs

debades poderosos.
Tant de vida de sobte rebullint,
llum cega, encabritada,
reguitnant. Rebutja i torna a rebutjar
la nit imperiosa que l’aferra.
Ni un crit, i tot és crit. 

(...)

Amb els anys, vaig escriure un parell d'articles sobre "Almadrava", i Sarsanedas va ser conscient que els seus versos em feien companyia.


L'any 2000 el PEN celebrà el seu congrés internacional a Moscou, i tot els debats van estar marcats per l'oposició a la guerra de Txetxènia i a la repressió de la llibertat d'expressió amb què s'iniciaven llavors els anys ferotges de Vladimir Putin. Günter Grass hi llegí el seu manifest: "Mai més callats." Vaig tenir la pensada de demanar-li que em deixés fotografiar-lo sostenint el "Mai més callats" escrit per ell mateix en una pàgina blanca. I vaig demanar tot seguit a una vintena més d'autors d'arreu del món que fessin el mateix, sostenint el full on havien escrit un vers o una frase breu referits a la guerra i al silenci que Putin estava aconseguint d'imposar a qui en volgués donar notícia. En tornar a Barcelona ho vaig demanar a Jordi Sarsanedas -que no havia pogut viatjar a Moscou tot i ser president del PEN català-, i ell no trigà gens a decidir amb quin vers volia deixar-se fotografiar per parlar de la guerra de Txetxènia.

Al Balears

(...) Però entre els millors poemes del llibre cal destacar també Rut desvetllada, un homenatge a Maria Mercè Marçal, La camioneta vermella, en record de Yael Langella —la poeta jueva que practicava un caramull de llengües, entre elles el català, en el qual ens ha deixat nou poemes inèdits—, i Baula, el poema que clou el llibre, dedicat a Jordi Sarsanedas.
Per descomptat, no és d’estranyar —donat el vell compromís de l’autor amb la causa de les minories musulmanes de l’antiga Iugoslàvia, recordem el seu poemari Viure desprès— trobar-nos amb sengles traduccions de textos de Joseph Brodsky, Cançó de Bòsnia, i Czeslaw Milosz, Sarajevo, així com igualment un considerable poema en prosa propi, La biblioteca cremada, que és un petit monument oral a la de Sarajevo, incendiada en efecte per les bombes sèrbies.
Mancaria encara provar de donar alguna idea al lector sobre la importància del poema més llarg del llibre, Destraduir Europa, que ocupa nou pàgines però em manquen tant espai com forces. Sols indicaré que hi surten Sbrenica, Cracòvia i un poeta polonès, Zagajewski, que no conec, i encara que la primera estrofa d’aquest llarg poema acaba amb aquest vers: "ni un crit, i tot és crit".

Bartomeu Fiol, "Contra la por, la veritat del crit", Balears, 8/10/2008
>Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf