Abelló a Ona, dijous a dos quarts de vuit

Dijous 12 farà quatre mesos que vaig convidar dotze amics poetes (i crítics, i editors) a presentar conjuntament La núvia d'Europa. Cadascun havia de llegir un poema del meu llibre i un de la poesia universal. L'última en llegir va ser Montserrat Abelló, que trià "Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada" i, d'arreu del món, "Fràgil", d'Oriol Izquierdo.

Ara, el proper dijous, seré jo qui participi en la presentació del nou poemari de la Montserrat, El fred íntim del silenci. Hi parlaré del dia que vaig fer aquesta foto, del privilegi d'haver pogut escoltar a Nova York la conversa entre Adrienne Rich i Montserrat Abelló, el setembre del 2007, tot just després d'un miting de Barack Obama a Washington Square, quan començava la cursa cap a la primàries demòcrates.

Nou web a l'AELC

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana acaba de renovar el meu web. Ha estat ocasió de repescar fotos antigues, com aquesta amb Jordi Sarsanedas al congrés internacional del PEN celebrat a Galícia el 1993.

"Exteriors i interiors d'Oriol Izquierdo i Carles Torner"

Fa uns dies Montse Serra va xerrar una estona amb Oriol Izquierdo i amb mi. Dijous passat publicà a Vilaweb aquella conversa, i un intercanvi d'opinions sobre Moments feliços i La núvia d'Europa. Diu l'Oriol del meu llibre: 

"En destacaria dos aspectes. L'un, la capacitat de trobar pretextos d'actualitat com a motor dels poemes. Pretextos que fan del llibre un exemple de literatura compromesa, políticament i socialment compromesa. Però alhora diria que no per això és conjuntural. Els motius concrets, i de vegades tan marcats, donen peu al Carles a desplegar la seva capacitat de construcció verbal, que és molta, en uns poemes que adquireixen entitat en si mateixos, més enllà de l'anècdota que els va generar. L'altre fet que destacaria és la capacitat de ventrilòquia o de transvestisme, tan sorprenent, gairebé estrident, ja al primer poema, que fa una de les coses més difícils: rellegir, amb paraules noves, des d'un context radicalment altre, un dels poemes més coneguts i aparentment intocables de la nostra tradició, el quasical·ligrama 'Marxa nupcial' de Salvat. I se'n surt. El joc funciona, la relectura és respectuosa i interpel·la el lector d'avui. El poema és el que coneixíem i també un altre." [+]

En parla en Biel Mesquida a la seva Plagueta de bord

Dimecres de cendra

S’acosten. Els imposen cendres.
La corrua té el gest d’un braç de mar.
Les onades s’exalten,
braolen: en la nau silenciosa,
entre ciris i càntics,
avança blava la remor,
la marea creixent.
Són els íntims relats
que caminen i narren
com un camí la vida.
Abans, després, llindars:
un crit mirat, el salm
d’un expulsat, un part futur,
una paraula sense mort
perquè fou dita en el silenci.
Són els relats que inunden l’absis,
llengües de mar que dilueixen
fronteres i creences,
apaguen ciris i altaveus,
s’acarnissen damunt de les imatges,
desfan a cops de dent les pàgines.
Tot serà anorreat:
de la cendra del temple
naixerà la lloança.

De Viure després (1998)

"Cal esdevenir, fins on sigui possible, pedra."

Ahir va fer un any de la mort de Josep Palau i Fabre. Demà farà un any que el vam enterrar. L'atzar va voler que hagués organitzat per a l'Institut Ramon Llull, aquell vespre, a Madrid, una taula rodona sobre la seva poesia, que es convertí en un acte de record. En el meu paper de moderador, mentre Sam Abrams, Àlex Broch i Vicenç Altaió parlaven de la seva descoberta de Palau i Fabre i de l'amistat al llarg dels anys, un haikú que jo havia escrit anys enrere se'm va anar transformant entre els dits.  Ja era llest, acabat, tornejat, quan la veu emocionada i continguda de Gemma Reguant va iniciar el recital de poemes que va cloure l'homenatge.

M’he fos. Eterna
com l’aigua que em bressava,
vaig ser una pedra.

Ara mateix Carner

Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l’il·limitat,
l’ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí,
la gran vastedat que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s’eixampla,
i enllà l’impossible se us fa transparent.

Vaig rellegint els versos del cant V de Nabí per a la lectura que farem dilluns vinent a la Biblioteca de Catalunya, a les 20,15 h, com a celebració del 125è aniversari de Carner. Quants anys fa, de la trista polèmica? Vaig decidir llavors que no hi participaria amb cap article als diaris, que ho faria altrament, i l'ocasió se'm presentà al cap de ben pocs mesos quan la plataforma Nunca Máis em demanà un poema per al llibre que publicà per Sant Jordi del 2003. Amb el miratge que sempre provoca la distància dels anys, el poema recorda que l'atac a Carner coincidí en el temps amb els preparatius de la participació espanyola a la invasió de l'Iraq i les mobilitzacions socials arran del vessament de petroli del Prestige.

Ara mateix Jonàs


Tothom ho sap:
la mar és profetessa.
Les ones són paraules
per a qui tingui orelles.
El mal és que som sords.
Ara mateix Jonàs,
encara moll dels sucs
del ventre del gran peix
on Déu l’ha combatut
ranqueja pels carrers
voltant durant tres dies
la Nínive pigmea.
De cop s'atura i veu,
en un llampec exacte,
els himnes del triomf
en llengües amputades,
la por feta bandera,
els fronts tots inclinats
a l'ídol del petroli
pel culte de la guerra.
Tot ho veu, i tothora
la mentida i l'oblit.
Llavors, quan menys s'ho espera,
se li deslliura un crit:
"Quaranta dies més…"

Se li ha esquerdat la veu.
Jonàs s'esfondra, escup
un líquid sense verb
fet de paraules mortes:
t’esquitxa cara i mans
un doll de vòmit negre.

El casc i l’antifaç

No visc a casa meva.
Aquesta veu que et parla l’he rebut
de Sarsanedas i d’Espriu,
Péguy i Verdaguer,
de Llull i Pau de Tars
i d’un salmista fugitiu. No és meva, doncs,
la veu, només la miro com sorgeix
d’un doll profund, inestroncat.
Però tu, delicada forastera,
tan plena de la teva superfície,
poc que mai sentiràs la veu que et parla:
et poses les ulleres de sol com una màscara
de carnaval i deixes de veure’m. Tu ets
a casa teva, prou
que ho sé, que a tot arreu tens casa.
Sé que ens separaran per sempre
el casc i l’antifaç. La lot
que duc al casc d’espeleòleg
quan em passejo pels carrers del meu Eixample,
la lot que projecta la veu
d’una gruixuda intimitat
comunal tot buscant a cada
cantonada retalls
del meu país natal; i l’antifaç
sense forats
de les teves ulleres.

La camioneta vermella

en record de Yael Langella

Vaig conduint. Quan sortim d’un revolt
veiem el nostre destí, entre pinars,
mirant cap a la vall: l’estesa
del cementiri de Collserola.
És un camí prou vell. En un sotrac
trontolla tot, el maleter repica,
que el duc ple de pilotes i canyes
de pescar, una manxa de bicicleta,
la cadireta de la nena… Fins i tot
quan ells no hi són, aquí ressonen els crits
dels meus fills que juguen o es barallen.
La camioneta va deixant sempre
un rastre de vida, desordenada,
acollidora, a l’espera d’un viatge
inesperat, com un piset ambulant
per carreteres i carrers.
Avui vaig ple de gom a gom:
al meu costat hi seu el vidu,
darrere els teus amics,
els més recents,
els més antics.

A la ciutat dels morts, haig d’esquivar
rams de roses de plàstic que el vent furiós
va arrossegant aquí i allà damunt l’asfalt.
Rambla dels morts amunt, voldria fer callar
el ressò de criatures, la vida exuberant
que duc sempre impregnada, que no s’adiu aquí.
Inútilment: s’escridassen, salten,
canten a plena veu. Entre torres de morts
arribem al teu lloc: un nínxol alt,
a tocar del cel. T’acomiadem
mirant amunt. La cinta que lliga el ram
de flors del teus companys del PEN,
fuetejada al vent, la cinta rosa
adés es dreça com una llança, guiant
la vista cel amunt, adés es mou
com una mà oscil·lant
que ens diu adéu amics,
bon vespre amics,
adéu amics,
bon dia.

Quan, més tard, deixaré tothom a casa seva
ens quedarem tots sols, el cotxe i jo,
la meva camioneta vermella.
Hi sentiré de nou, eixordador, brogit
d’infants i al mig, nítidament, la teva veu.
En hebreu els parlaràs dels teus viatges,
en rus, en japonès, en alemany,
en àrab, en búlgar i italià i els meus fills picaran l’ham
i et desafiaran amb l’espetec de consonants
d’una paraula de zulú que van aprendre
l’estiu passat. Aturat al semàfor vermell
del carrer de Pentecosta, tornaré a sentir
la música de Kroke que ha sonat al funeral,
el llarg lament meditatiu
d’un violí. Llum verda. Engegaré,
l’acordió clavarà el seu esperó
en el contrabaix, es desbridarà
el violí i tots tres, amb mi, es revoltaran:
serà una dansa boja, enriolada, que tot s’ho endú
giravoltant. Els meus fills ja ballaran
taral·lejant la melodia, botant,
xisclant, i tu també riuràs,
ballant amb ells, Yael,
ballant amb el futur
per sempre més.
Amén.

Era la nostra Rut

(...) Yael Langela morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Hi havien anat perquè els acollia una amiga a casa de qui Yael podia dedicar la meitat del dia a enllestir la traducció de l’Elogi de la desobediència, el llibre que Rony Brauman i Eyal Sivan van escriure arran de la filmació d’ Un especialista, la pel·licula construïda a partir de les imatges del judici a Adolf Eichmann, i empeltada de les reflexions d’Hannah Arendt. Yael morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres. Un accident de cotxe havia destruït la protecció en un revolt d’un dels costeruts carrers de Lisboa, i la destrossa no havia estat ni arreglada ni degudament senyalitzada. Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que era veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, no només tenia al cap la literatura catalana i la presentava situant-la en un marc europeu, sinó que la seva tendresa, l’amabilitat en el tracte i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al comitè d’escrip- tors em- presonats del Centre Català del PEN. Ella va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkòvskaia a Barcelona, perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès o la traducció intercalada en conferències i en converses, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Sempre recordaré que va ser ella qui em trucà, només unes hores després que el crim fos comès a Moscou, per donar-me la notícia de l’assassinat d’Anna Politkòvskaia: la seva desolació, la seva veu de revolta, i l’immediat sobreposar-se per buscar unes paraules de consolació. Als calaixos de la seva taula de treball, a més a més d’un poemari inèdit, Yael deixà una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint per al PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Als “Jardins de Samarcanda” s’hi troba el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu. El Cafè Central li havia publicat un punyent ofici de tenebres, Unbekannter Dichter. El passat juliol, en un recital poètic, vaig poder sentir com llegia un bell poema dedicat a John Berger on s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: “Era la nostra Rut.” Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és “Amiga”. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesía contra poesía, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu poble i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: “El teu poble serà el meu poble/ i el teu Déu serà el meu Déu”). És una bella figura per a les persones com Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble. Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Fragment de l’article que vaig publicar al Quadern d’ El país en record de Yael Langella. Aquí es pot trobar la versió sencera de l'article i traduccions a l’anglès i el francès.

Entre la meva tribu i jo s'ha instal·lat la distància

Aquests dies tràgics als territoris ocupats per Israel tinc molt present l'absència entre nosaltres de la poeta jueva Yael Langela, que diumenge farà dos anys que ens va deixar. En morir, Yael tenia llest, a banda d'un bon grapat de poemes inèdits en català, tot un llibre inèdit escrit en francès que duu per títol Matière noire (Matèria negra). A La núvia d'Europa hi vaig traduir al català un dels seus poemes, que aquests dies rellegeixo tot sovint:

L'onada i el salm 69
(Versió de Yael Langella)


N’hi ha que cavalquen les onades,
n’hi ha que s’enfonsen i naufraguen
cap als inferns marins.

Tu que vas fer del Llibre un signe
que s’ha d’obrir a la pàgina del remolí
recorda’t de qui sóc, enmig dels estrangers.

Salva’m, també, del llot,
fes-me reviure, dóna’m una mà
per tal que m’alci del fangar.

Torna’m el crit dintre la gola,
l’esguard ben fit, que haig d’anar dret
cap als que seuen a les portes.

Se’n riuen fort de qui no pensa
com ells i s’embriaguen
amb el seu propi alè.

Que profundes les aigües
i que negre és el fang!
¿No vaig tornar potser

tot allò que m’havia anat ferint?
Para la taula una vegada més,
no veus que els ulls se’ls enfosqueixen!

Van rodolant per les onades brogidores
dels aiguardents més forts,
i es vengen de qui passa a prop

sense escoltar el que els dicta el vent,
i jo m’avergonyeixo de no haver sabut
no escoltar mai, i d’haver vist

com la distància s’instal·lava,
talment un campament, entre la meva tribu
i jo, sofrent, enmig de febres.

Ja no tinc terra sota els peus,
no tinc repòs en casa buida,
amb dues ones m’has emparedat.

Aquí on els cants devoren
els qui vetllem la teva casa,
deixa que avui m’abeuri bevent la meva set!

Oh, tu que em submergeixes en les paraules fosques,
¿caldrà potser que nedi de l’un a l’altre signe,
emborratxat de lletres, sense albirar mai veus?

Gest d'Abraham

Fa uns quatre mil anys, algú va decidir
no matar més infants.

Potser va ser la mà de l'àngel, de l'intrús,
qui va aturar la mà aixecada amb el punyal
tot just abans del crim. Potser va ser la veu
interior. 

                Potser.
                             Va ser en tot cas un gest:
deixar de matar infants.
O el contrari d'un gest: renúncia a aquell gest,
agemolida, íntima genuflexió
de la mirada.
Contra la mà de l'àngel damunt la seva mà,
contra la veu que clama la genuflexió,
l'home va defallir.
                                    Baixà el punyal.
                                                                   Salvà
l'infant.
               Abans, però, potser, amb el puny alçat,
mentre la veu de l'àngel l'eixordava, Abraham,
tancant els ulls, veié tot el futur alçat,
el temps com una onada abraonada:
lluita, pasqua, alliberament,
pelegrinatge, exili,
la presència elusiva de la veu que ara parla,
temples a un déu de pau,
promesa i profecia, combats de nit amb l'àngel,
anunciació, visitació, magníficat, infantament,
crucifixió i aparicions,
nens deportats, exterminats
a la diàspora europea,
màrtirs de cap a cap d'Amèrica Llatina,
guerres de religió a Jerusalem,
neteges ètniques a Bòsnia, crims a Txetxènia:
un riu d’infants cadàvers, un devessall
de torturats, morts, amputats,
guerres en nom d'aquell
que ara li atura el braç i que l'eixorda:
"Deixa de matar infants."
                                            Quina absurda promesa
pot fer-li aturar el gest?
                                           "Deixa de matar infants!"
Quin crit interior l'assalta i l'esborrona?
I quin poder té el crit?
                                             "Deixa de matar infants",
ho repeteix el vent contra els cabells del noi
que se’l mira amb terror.
                                               I l'home abaixa el braç.

Fa deu anys que morí Joan Brossa

Saltanabí


Veu
que porta un verb
a la base i que,
desviada de la seva vertical,
es torna a posar
dreta.

El poema.

Per dir dalt de la cadira

L'antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, de Jaume Subirana, ha tornat a posar d'actualitat un poema de fa vint anys. Fa uns dies el reproduïa l'Avui, diumenge ho farà El periódico, i aquest matí l'ha llegit l'Andreu Torner a l'especial de Nadal de l"Eduqueu les criatures" de Catalunya Ràdio:




L’infant

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d’artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora
aquest dolor d’infant que plora
ja era aquí.




Ja fa uns mesos, Música de poetes el posava a l'abast de tothom en la bella versió que en va fer Guillermina Motta.

La bona voluntat

Es van fer cel endins un capvespre d’hivern
entre núvols morats i una lluna expectant.
Per dur l’anunci al món d’un messies etern
es van fer cel endins amb el vent de llevant.

Fosquejava a Betlem. Feia flaire de pins.
El bon Josep fixava un pessebre en desús.
Mentre aquells dos baixaven d’algun lloc cel endins,
donava a llum Maria, naixia el nen Jesús.

I els pastors que els van veure van pensar que era estrany
veure un àngel volant amb un noi de paquet
mentre ells dos discutien de l’enginy i l’engany
donant voltes pel cel i planant a pleret.

Es van fer cel endins, l’àngel i el traductor,
duent un diccionari que era un gros embalum,
un faristol plegable, un vell diapasó,
amb vestits nous de trinca i un gran esclat de llum.

“Glòria a Déu dalt del cel”, anuncià, sublim,
l’àngel, que era tenor. “I a la terra pau…”,
llavors dubtà i callà. “I ara, com seguim?”,
demanà al traductor, amb cara de babau.

“Evita dir als homes de bona voluntat,”
li xiuxiuejà el noi, “que és una traducció
mal feta del llatí.” L’àngel cantà, inspirat:
“I pau pertot, a tots, sense cap excepció.”

I es va veure una mà gran com el firmament
que els pescava tots dos com qui aparta un mosquit.
Tothom guardà silenci sota el cel amatent
i una veu retrunyí: “Pau a tots. Bona nit.”

Quan Déu Pare acotxava l’àngel i el traductor,
es va mirar l’estable, hi va aturar l’estel,
i encomanà a un infant la insòlita missió
de desfer finament l’embolic de Babel

El 2009 serà Nadal tres vegades

Abans d'ahir, en la seva crítica al Quadern d'El país, Francesc Parcerisas agermanava Moments feliços d'Oriol Izquierdo i el meu lllibre. Ara fa cinc setmanes, en la presentació a La Central, vaig demanar a dotze amics que hi llegissin el poema que més els plagués de La núvia d'Europa i un altre de la literatura universal. L'Oriol trià "La biblioteca cremada" i, tot seguit, en record dels nostres disset o divuit anys, quan cantàvem i ballàvem al so de Lucio Dalla, hi llegí la seva traducció de L'anno que verrá:


L'any que vindrà

Amic, ara t'escric i així almenys em distrauré
i mentre et trobis tan lluny de casa encara t'escriuré més.
D'ençà que vas anar-te'n hi ha una bona novetat,
l'any que acaba tot just s'acaba
però les coses no acaben d'anar.

No es surt gaire al capvespre ni tan sols quan és festa
i n'hi ha que han posat sacs de sorra a prop de la finestra,
i s'estan sense dir res durant dies i setmanes,
i a aquells que no tenen res a dir
el temps no els passa pas.

Però el que diu la tele és que aquest any nou
portarà una transformació
a tots el que l'estem esperant
serà Nadal tres vegades i festa tot el dia
cada Crist baixarà de la creu
i els ocells també retornaran.

Hi haurà menjar i hi haurà llum tot l'any,
els muts i tot podran parlar
i els sords de fet ja ho fan.
I cadascú farà l'amor com li plagui,
els capellans podran casar-se
si més no a una certa edat,
i sense gaire enrenou algú desapareixerà,
seran potser els més desperts
i els cretins de cada edat.

Ja veus amic quines coses escric i dic
i que content que estic
de ser aquí en aquest moment,
Ja veus amic el que m'he d'inventar
per poder-me'n riure,
per continuar esperant.

I si aquest any passés només en un instant,
fixa't amic
si no seria important
que en aquest instant també hi fos jo.

L'any que ara arriba passarà al cap d'un any
però jo ja em preparo i aquesta és la novetat

LUCIO DALLA