diumenge, de desembre 24, 2017
A l’Egipte
dijous, de febrer 02, 2012
Ha mort Wisława Szymborska
Ha estat llarg, el diluvi.
Baixeu de l’arca, doncs, damunt la terra ferma,
i repobleu el món:
versos apresos de memòria,
tots els colors del verd,
ganes d’assajar una partitura,
temps per a la pregària,
nuesa oferta amorosament,
cura d’infants, primeres paraules,
indignació davant la indiferència,
esgarrifança d’escoltar.
Us espera la terra sencera: selves, deltes,
cementiris, catedrals, pobles deshabitats
que van sorgint sota les aigües.
Baixeu, baixeu, que us necessiten: gest de lloança,
desig de ballar, benaurances,
humilitat, celebració,
cançons de bressol en sis mil llengües,
icones que camineu,
carícies imminents,
mirada que caves la llum del bosc,
lectura i relectura,
alfabets de l’espera,
festa de l’abundància,
revolta contra la injustícia,
destresa a consolar.
Jo restaré aquí per fer la crònica
del vostre perenne desembarcament.
Baixeu, baixeu, no tingueu por: saviesa
de seure al costat d’un malalt,
amor encara inconfessat,
paciència amb els silenciosos,
profecies que sortiu inesperadament al pas,
infinites maneres de brindar,
cant d’un ocell desconegut,
frec de la mà que toca la cintura,
visita inesperada, perdó gratuït,
rentat dels peus del foraster,
anhel, gratitud, melodia,
crida interior, salm, compassió,
pluja intensa i silenci de després,
presència subtil d’una brisa suau,
metàfores que mai no caduqueu,
mà que sosté.
En honor dels infants que hem tornat a ser
després de la tempesta,
baixeu de l’arca també vosaltres, de dos en dos,
petites figures bíbliques
que doneu raó de la vida quotidiana:
Zacaries amb l’àngel del mutisme,
Sulamita i l’espòs,
Andreu que reconeix Jesús,
Magdalena que vol tocar amb els dits
el Crist ressuscitat,
els dos deixebles d’Emaús,
Pere i les llengües de pentecosta,
Maria darrere Gabriel,
Pau amb el seu cavall,
Joan Baptista amb el botxí,
Jonàs amb el gran peix,
Marta i Maria i Llàtzer i tu mateix
que escoltes i vas baixant de l’arca
junt amb totes les criatures
i al capdavant Noè amb el colom de la pau a l’espatlla,
que trepitja terra eixuta,
mira aquest nou paisatge i diu:
“Baixeu, baixeu de dos en dos,
torneu-los l’esperança,
sigueu testimonis del risc,
rieu, balleu, canteu, ploreu,
que el món ha estat salvat.”
dilluns, d’octubre 03, 2011
Ofrena a Anna Politkòvskaia
diumenge, de febrer 21, 2010
25 anys sense Espriu
Demà farà 25 anys de la mort de Salvador Espriu, testimoni del llindar.
Testimoni
Qui pogués, d'un sol mot, aterrar el simulacre!
Qui pogués, amb els ulls, fatigar l'infinit!
Un feix de mala fusta i ferralla de paraules
encenen un gran foc que il·lumina la nit.
Atura't al llindar. Fes rodolar el poema,
mira el sepulcre: buit. Hi ha un àngel, sents què diu?
"Aquell matí de Pasqua, Maria Magdalena
veié amb ulls que estimaven el jardiner furtiu."
Fins que es bada el poema, també el pessebre és buit:
un estel nou, pastors, els reis i el seu viatge...
A cal fuster hi ha novetat en el llenguatge!
Tinc l'enigma al davant: la crida, em ve del buit?
Quina herència he rebut? "Ell viu. Que el vers ressoni!"
Em conjura al poema. Em passa el testimoni.
dijous, de desembre 24, 2009
Bon Nadal!
Si l’enyorem, el paradís, és que en venim.
Vaig tot seguit a preparar el pessebre
amb els meus fills, un riu de plata i molsa
que vam collir ahir, estesa al peu
d’una alzina retorta. Ulls badats,
les figuretes són les de quan era infant:
la mula amb l’orella torçada, els reis
llunyans, la bugadera, el llenyataire,
els àngels músics, la pagesa bruna
amb el cistell dels ous, el pastor que s’acotxa,
atia el foc, no espera cap notícia.
A la medina el flequer enforna el pa.
Passa un carro de menta. Cau el mall
del ferrer, com retruny damunt l’enclusa!
El torner dóna forma, una a una, a les gerres,
com la que duu al maluc la noia adolescent:
per què deu córrer? El pou, en flames? Veig Herodes,
inquietíssim, envoltat pels seus soldats…
Un gran peix salla riu amunt. Es vincla
el suro, la muntanya s’ha aclofat.
Ara posem al seu lloc el bressol,
sota l’estel, dintre l’estable, prop del bou,
entre Maria i el silenciós Josep,
i fem com ell, un moment, ulls badats:
callem.
Aquí, amics, hi ha el paradís.
dimecres, d’octubre 07, 2009
Marxa nupcial per a una difunta
Ofrena a Anna Politkòvskaia
Perquè revisquin,
cullo paraules mortes
i en faig ofrena
damunt la teva tomba:
dilluns, d’octubre 05, 2009
Ha mort Marek Edelman
Misericòrdia
Quin lector generós?
Cava el vers la lectura.
És el mal qui et revela,
misericòrdia? L’un a l’altre
us arrenqueu el vel.
Cremes la vista al món?
Quan s’obre la bretxa
de l’indicible,
el cec et veu de sobte.
Com un llampec en la tempesta,
com l’esquinçall al cel tancat
de la nit muda,
com la trinxera cavada en la veu
que ha de saltar l'abisme,
el fugitiu et reconeix.diumenge, d’octubre 04, 2009
Gracias a la vida
La mar que romp és una blanca
creació: veig Eva i Adam i un paradís
d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís
i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca.
Non-non, bellesa, dorm, bressada
pel meu esguard, el meu record, el dol
de mirar com et fons, l'esperança, el consol:
la mar sempre prenyada.
dijous, de setembre 24, 2009
25 anys de la mort de Joan Vinyoli
Autoretrat de la literatura catalana als vuit-cents anys
L’espai vermell s’omplí de llamps com sabres:
Joan Teixidor trobà un text del Blanquerna,
retut, plorant, estès, tot ell gest de lloança
horitzontal. De sobte, allí,
estès a terra,
pregant per poder escriure el Llibre d’amic e Amat,
se sentí eixit. Diu Teixidor:
vull creure, ho necessito, aquesta frase:
“Se sentí eixit”. Segueix: eixit,
emportat, raptat per la gran força.
Huracà, incendi, terratrèmol,
indefensió i llàgrimes
i el naixement després:
estès a terra en temps advers,
Joan Vinyoli va abraçar
Joan Teixidor i Ramon Llull
i els segrestà per sempre dins d’un vers:
“Talment ara, eixit,
que intento tot d’una
de fer un tot unit
amb sol, terra i lluna,
que d’aquest afany
que el meu cor altera
n’obtinc un alt guany:
ni vana quimera
ni condició
de mortal no em lliga,
sinó sols amor.”
Folch edità el llibre:
és Domini màgic.
I jo el vaig llegir:
vaig néixer després.
Abrigo el poema
amb el verb de Llull
dit per Teixidor,
Vinyoli autoritza
que jo en faci carn
d’aquest present d’ara,
en ple vendaval,
en ple temps profètic,
i m’estiri a terra,
retut, derrotat,
per dir i repetir:
Eixiu-me, Amic, Amat,
fins al país natal!
Eixiu-me aquí
on el verb té l’estada!
Eixiu-me dins l’amor!
Eixiu-me la mirada
fins al saber major!dimarts, de setembre 15, 2009
Miramar en francès
Annie Bats ha fet aquesta bella traducció del poema:
Miramar
Ô les vers amis qu'on va traduisant
d'une langue à l'autre, qui formez cent fleuves
à travers l'Europe changée en désert,
quand reprendrez-vous le cours en amont
jusqu'à l'origine et plus loin encore :
redevenant pluie dans la nue, le ciel
qui vous a vu naître ? Quand reviendrez-vous
rebroussant chemin au sommet des puys,
rivières-frontières sans éclats de sang
sans clameurs de guerre tout juste irriguant
la vie et la fête ? Dites-moi, très chers,
à quand le retour lavant les péchés
de tant de lectures faites à contre-temps,
vers le grand pays aux cent langues et plus,
diumenge, de setembre 13, 2009
Miramar en neerlandès
O vertrouwde verzen, die telkens weer van de ene
naar de andere taal zijn vertaald en honderd stromen
vormen, dwars door Europa dat aan woestijnvorming lijdt,
wanneer keren jullie nu eens terug naar de vertaalde loop,
stroomopwaarts tot de bron, en zelfs meer dan dat:
wanneer worden jullie weer eens regen, wolk, hemel
die jullie wording was? Wanneer keren jullie
nu eens op je schreden terug naar de bergtop
en gaan jullie stromen zonder krijgsgehuil
of bloedgeweld en bevloeien jullie alleen
nog leven en levenslust? Zeg mij maar eens, vriende,
wanneer komen jullie terug, verschoond van zonden,
op al wat jullie lazen op een ongelegen tijdstip
en wenden jullie je naar het grote land met honderd talen
en meer: naar het paradijs.
Miramar
—Oh versos amics que us van traduint
d’una en l’altra llengua i formeu cent rius
a través d’Europa que es torna un desert,
¿quan remuntareu el curs traduït
tornant a l’origen i molt més enllà:
tornant a ser pluja, al núvol, al cel
que us va veure néixer? ¿Quan retornareu,
desfent el camí, al cim de les serres,
fluint com fronteres sense esclats de sang,
sense crits de guerra, només irrigant
la vida i la festa? Digueu-me, estimats,
¿quan us girareu, rentant els pecats
de tantes lectures fetes a deshora,
cap al gran país de més de cent llengües,
cap al paradís?
Arxiu del blog
-
▼
2017
(1)
- ▼ de desembre (1)
-
►
2009
(25)
- ► de desembre (1)
- ► de setembre (3)
-
►
2008
(28)
- ► de desembre (9)
- ► de novembre (7)