amb una làpida esculpida en marbre antic:
m’hi veieu asseguda, amb els plecs de la túnica
que es van movent lleugers mentre m’acomiado
d’un home jove, tendrament. Sabeu qui és?
Avui que m’enterreu encara és un noiet
que corre empès pel vent etesi al llarg dels molls
de Mitilene. Va a l’encalç del seu futur:
dia vindrà que traduirà Artemísia al grec.
T’ho prego, doncs, amic:
no ploris la meva partida;
fes com jo que, agraïda, enyorada, esculpida
mirant el mar que tant he estimat, somric.
