En memòria de Maria Mercè Marçal

Rut desvetllada

Volia dir-te, amiga, el record d’una tarda,

d’ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,

escoltem entre els joncs la remor d’aigua lenta

i parlem. (Si mai fes una fotografia,

damunt d’un fons de tiges i d’heura arrapadissa

al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:

els de la teva veu.) Parlarem al jardí.

Tossut, jo voldré dir-t’hi pulcres alexandrins

per aixecar un poema que pogués dur per títol

“Rut desvetllada”. Sí, ple de ressons antics,

vers a vers l’escriuria damunt d’uns altres versos.

I que et parlés d’ahir, de fa una estona, d’ara,

quan m’has llegit, pausada, L’amitié féminine,

on Renée Vivien lloa la bíblica amistat

de Rut i Noemí. La teva veu tenia

els ulls afirmatius. ¿Qui pot, com fa la bíblia,

gosar descriure el crit, els noms, la set, l’espera,

l’amistat al desert? Has mirat cap al cel

com un àngel caigut, i he sentit la mirada:

“Sí, puc fer-ho.”

                              I el dol?

                                                “No sóc jo qui pateix,

és una altra.”

                          Rebel?

                                         “No l’espanta la tomba.”

 

Mira’t Rut desvetllada: ¿sabré donar paraules

a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,

que va fer de l’exili una terra natal?

(Potser no t’ho he dit? El nom de Noemí

vol dir a l’origen gràcia, com el de Rut amiga:

sota de cada nom hi ha l’empremta d’un vers.)

Doncs ara també et dic que no goso arriscar-me

a dir el secret de Rut, el seu més íntim dubte:

“I com es farà això?”

                                    Ho demana a la nit

al ras, vetllant, jaient amb la sogra jueva,

dues vídues soles al Moab de la fam,

just abans de partir cap a terra estrangera:

I com es farà això? Com podrem sobreviure?

Com serà que la vida torni a córrer i cridar

entre les nostres cames? I llavors veu al cel

un moviment de dalles, la sega, garbes d’ombra

i una falç amb llum pròpia damunt d’un camp d’estrelles.

 

“I com es farà això?” S’ho demanà en el cor.

En canvi, a cau d’orella, Rut digué a Noemí:

“On vagis tu aniré, on visquis tu vull viure…”

 

Tot això et contaria: vint-i-quatre quartetes

en rimes consonants, per arribar al moment

de la sega i la gràcia en què Rut allibera

de la mort Noemí.

                                    Però jo no sóc qui.

No tinc versos alats com els teus entre els dits.

Sóc només una veu que et vol retre homenatge

tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,

i més lluny quan m’hi acosto.

                                                  “País natal, exili.”

Per això, com l’infant que en el dia dels morts

no té roses ni llànties i ofereix el seu sabre

de joguina al costat de l’ofrena dels grans,

jo t’he dut aquests versos que parlen d’altres versos

que no he pogut escriure, perquè els sentis i els vegis

i potser, quan els cullis d’un sol cop de falçó,

esdevinguin indicis d’una llengua abolida,

alcin ponts en la nit entre dos idiomes.

Que m'escoltes, Mercè? Alço un pont cap a tu.

Per dir sí

Ara que Jaume Subirana ha publicat Per dir sí. 50 poemes per a casaments utilíssims per a declaracions i matrimonis civils o religiosos,

Nupcial

Damunt la copa,

ales de papallona,

set i lloança.

El pes de la vida

El poeta Josep Lluís Roig signa una doble ressenya, dedicada a Moments feliços d'Oriol Izquierdo i al meu La núvia d'Europa, al número 47 de Caràcters. Hi diu:

El pes de la vida
JOSEP LLUÍS ROIG

En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l'anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel·lícula amb la novel·la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d'aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocaisons, se'ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes... I no és d'estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix.

Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents. En el cas de Carles Torner, autor de llibres que entrarien en el meu cànon occidental, com L'àngel del saqueig i Viure després, m'atreviria a dir que aquest La núvia d'Europa és clarament inferior. Perquè la voluntat del llibre no és altra que deixar-se portar per les anècdotes. Les morts, la ràbia contra aquest món tan injust. La denúncia contra aquesta Europa autista on vivim. Però les anècdotes en són el fil conductor. I l'anècdota més central, al més inevitable, la que no té solució, és la mort. Per això com Carles Torner mateix explica, un llibre com aquest -escrit, a més, al llarg de força anys- s'assembla a un cementeri. És aquest el motiu pel qual trobe mancances al llibre, en el seu conjunt: la voluntat sembla la d'un succeir d'històries sense cap voluntat concreta, que no la de voler bastir un edifici literari amb aquest mateix bagatge. De la mateixa manera que hi ha algun poema on l'anècdota és clarament major que els versos.

De tota manera, Carles Torner és un autor brillant, que ens mostra, dins del conjunt, grans poemes. I on trobem, a més, la voluntat d'evitar la repetició: per exemple, en alguns poemes utilitza recursos diferents als que ens tenia acostumats, com una àmplia intertextualitat, per parlar d'Anna Politkòvskaia, posem per cas. Es nota que ha treballat el llibre, que ha esquivat la repetició dels recursos, però convinc amb d'altres crítics que el poemari no té una concepció global com la dels anteriors, que en alguna de les composicions pesa més la voluntat de contar que pas el poema. Tanmateix cal remarcar que el poemari té un notable nivell mitjà i algunes peces magnífiques -imprescindibles-, com els versos dedicats a Yael Langella, per posar només un exemple. I pel seu esperit crític i lliure, amb una visió moral del món i llurs injustícies, ens reconforta.

[...]

Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l'anècdota, però en aquests dos poemaris l'anècdota és central i no només l'espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d'Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l'anècdota central.

En general, gosaria dir que d'Oriol Izquierdo m'ha agradat per com transmet la sensació d'ofec, d'absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d'aquells que hom donaria la vida per poder escriure.

Poetes i pallassos

Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada

Aquesta tomba m’ofereix la poesia,
amb una làpida esculpida en marbre antic:
m’hi veieu asseguda, amb els plecs de la túnica
que es van movent lleugers mentre m’acomiado
d’un home jove, tendrament. Sabeu qui és?
Avui que m’enterreu encara és un noiet
que corre empès pel vent etesi al llarg dels molls
de Mitilene. Va a l’encalç del seu futur:
dia vindrà que traduirà Artemísia al grec.

T’ho prego, doncs, amic:
no ploris la meva partida;
fes com jo que, agraïda, enyorada, esculpida
mirant el mar que tant he estimat, somric.

(Avui fa deu anys que morí Maria Àngels Anglada)

Abelló a Ona, dijous a dos quarts de vuit

Dijous 12 farà quatre mesos que vaig convidar dotze amics poetes (i crítics, i editors) a presentar conjuntament La núvia d'Europa. Cadascun havia de llegir un poema del meu llibre i un de la poesia universal. L'última en llegir va ser Montserrat Abelló, que trià "Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada" i, d'arreu del món, "Fràgil", d'Oriol Izquierdo.

Ara, el proper dijous, seré jo qui participi en la presentació del nou poemari de la Montserrat, El fred íntim del silenci. Hi parlaré del dia que vaig fer aquesta foto, del privilegi d'haver pogut escoltar a Nova York la conversa entre Adrienne Rich i Montserrat Abelló, el setembre del 2007, tot just després d'un miting de Barack Obama a Washington Square, quan començava la cursa cap a la primàries demòcrates.

Nou web a l'AELC

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana acaba de renovar el meu web. Ha estat ocasió de repescar fotos antigues, com aquesta amb Jordi Sarsanedas al congrés internacional del PEN celebrat a Galícia el 1993.

"Exteriors i interiors d'Oriol Izquierdo i Carles Torner"

Fa uns dies Montse Serra va xerrar una estona amb Oriol Izquierdo i amb mi. Dijous passat publicà a Vilaweb aquella conversa, i un intercanvi d'opinions sobre Moments feliços i La núvia d'Europa. Diu l'Oriol del meu llibre: 

"En destacaria dos aspectes. L'un, la capacitat de trobar pretextos d'actualitat com a motor dels poemes. Pretextos que fan del llibre un exemple de literatura compromesa, políticament i socialment compromesa. Però alhora diria que no per això és conjuntural. Els motius concrets, i de vegades tan marcats, donen peu al Carles a desplegar la seva capacitat de construcció verbal, que és molta, en uns poemes que adquireixen entitat en si mateixos, més enllà de l'anècdota que els va generar. L'altre fet que destacaria és la capacitat de ventrilòquia o de transvestisme, tan sorprenent, gairebé estrident, ja al primer poema, que fa una de les coses més difícils: rellegir, amb paraules noves, des d'un context radicalment altre, un dels poemes més coneguts i aparentment intocables de la nostra tradició, el quasical·ligrama 'Marxa nupcial' de Salvat. I se'n surt. El joc funciona, la relectura és respectuosa i interpel·la el lector d'avui. El poema és el que coneixíem i també un altre." [+]

En parla en Biel Mesquida a la seva Plagueta de bord

Dimecres de cendra

S’acosten. Els imposen cendres.
La corrua té el gest d’un braç de mar.
Les onades s’exalten,
braolen: en la nau silenciosa,
entre ciris i càntics,
avança blava la remor,
la marea creixent.
Són els íntims relats
que caminen i narren
com un camí la vida.
Abans, després, llindars:
un crit mirat, el salm
d’un expulsat, un part futur,
una paraula sense mort
perquè fou dita en el silenci.
Són els relats que inunden l’absis,
llengües de mar que dilueixen
fronteres i creences,
apaguen ciris i altaveus,
s’acarnissen damunt de les imatges,
desfan a cops de dent les pàgines.
Tot serà anorreat:
de la cendra del temple
naixerà la lloança.

De Viure després (1998)

"Cal esdevenir, fins on sigui possible, pedra."

Ahir va fer un any de la mort de Josep Palau i Fabre. Demà farà un any que el vam enterrar. L'atzar va voler que hagués organitzat per a l'Institut Ramon Llull, aquell vespre, a Madrid, una taula rodona sobre la seva poesia, que es convertí en un acte de record. En el meu paper de moderador, mentre Sam Abrams, Àlex Broch i Vicenç Altaió parlaven de la seva descoberta de Palau i Fabre i de l'amistat al llarg dels anys, un haikú que jo havia escrit anys enrere se'm va anar transformant entre els dits.  Ja era llest, acabat, tornejat, quan la veu emocionada i continguda de Gemma Reguant va iniciar el recital de poemes que va cloure l'homenatge.

M’he fos. Eterna
com l’aigua que em bressava,
vaig ser una pedra.

Ara mateix Carner

Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l’il·limitat,
l’ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí,
la gran vastedat que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s’eixampla,
i enllà l’impossible se us fa transparent.

Vaig rellegint els versos del cant V de Nabí per a la lectura que farem dilluns vinent a la Biblioteca de Catalunya, a les 20,15 h, com a celebració del 125è aniversari de Carner. Quants anys fa, de la trista polèmica? Vaig decidir llavors que no hi participaria amb cap article als diaris, que ho faria altrament, i l'ocasió se'm presentà al cap de ben pocs mesos quan la plataforma Nunca Máis em demanà un poema per al llibre que publicà per Sant Jordi del 2003. Amb el miratge que sempre provoca la distància dels anys, el poema recorda que l'atac a Carner coincidí en el temps amb els preparatius de la participació espanyola a la invasió de l'Iraq i les mobilitzacions socials arran del vessament de petroli del Prestige.

Ara mateix Jonàs


Tothom ho sap:
la mar és profetessa.
Les ones són paraules
per a qui tingui orelles.
El mal és que som sords.
Ara mateix Jonàs,
encara moll dels sucs
del ventre del gran peix
on Déu l’ha combatut
ranqueja pels carrers
voltant durant tres dies
la Nínive pigmea.
De cop s'atura i veu,
en un llampec exacte,
els himnes del triomf
en llengües amputades,
la por feta bandera,
els fronts tots inclinats
a l'ídol del petroli
pel culte de la guerra.
Tot ho veu, i tothora
la mentida i l'oblit.
Llavors, quan menys s'ho espera,
se li deslliura un crit:
"Quaranta dies més…"

Se li ha esquerdat la veu.
Jonàs s'esfondra, escup
un líquid sense verb
fet de paraules mortes:
t’esquitxa cara i mans
un doll de vòmit negre.

El casc i l’antifaç

No visc a casa meva.
Aquesta veu que et parla l’he rebut
de Sarsanedas i d’Espriu,
Péguy i Verdaguer,
de Llull i Pau de Tars
i d’un salmista fugitiu. No és meva, doncs,
la veu, només la miro com sorgeix
d’un doll profund, inestroncat.
Però tu, delicada forastera,
tan plena de la teva superfície,
poc que mai sentiràs la veu que et parla:
et poses les ulleres de sol com una màscara
de carnaval i deixes de veure’m. Tu ets
a casa teva, prou
que ho sé, que a tot arreu tens casa.
Sé que ens separaran per sempre
el casc i l’antifaç. La lot
que duc al casc d’espeleòleg
quan em passejo pels carrers del meu Eixample,
la lot que projecta la veu
d’una gruixuda intimitat
comunal tot buscant a cada
cantonada retalls
del meu país natal; i l’antifaç
sense forats
de les teves ulleres.

La camioneta vermella

en record de Yael Langella

Vaig conduint. Quan sortim d’un revolt
veiem el nostre destí, entre pinars,
mirant cap a la vall: l’estesa
del cementiri de Collserola.
És un camí prou vell. En un sotrac
trontolla tot, el maleter repica,
que el duc ple de pilotes i canyes
de pescar, una manxa de bicicleta,
la cadireta de la nena… Fins i tot
quan ells no hi són, aquí ressonen els crits
dels meus fills que juguen o es barallen.
La camioneta va deixant sempre
un rastre de vida, desordenada,
acollidora, a l’espera d’un viatge
inesperat, com un piset ambulant
per carreteres i carrers.
Avui vaig ple de gom a gom:
al meu costat hi seu el vidu,
darrere els teus amics,
els més recents,
els més antics.

A la ciutat dels morts, haig d’esquivar
rams de roses de plàstic que el vent furiós
va arrossegant aquí i allà damunt l’asfalt.
Rambla dels morts amunt, voldria fer callar
el ressò de criatures, la vida exuberant
que duc sempre impregnada, que no s’adiu aquí.
Inútilment: s’escridassen, salten,
canten a plena veu. Entre torres de morts
arribem al teu lloc: un nínxol alt,
a tocar del cel. T’acomiadem
mirant amunt. La cinta que lliga el ram
de flors del teus companys del PEN,
fuetejada al vent, la cinta rosa
adés es dreça com una llança, guiant
la vista cel amunt, adés es mou
com una mà oscil·lant
que ens diu adéu amics,
bon vespre amics,
adéu amics,
bon dia.

Quan, més tard, deixaré tothom a casa seva
ens quedarem tots sols, el cotxe i jo,
la meva camioneta vermella.
Hi sentiré de nou, eixordador, brogit
d’infants i al mig, nítidament, la teva veu.
En hebreu els parlaràs dels teus viatges,
en rus, en japonès, en alemany,
en àrab, en búlgar i italià i els meus fills picaran l’ham
i et desafiaran amb l’espetec de consonants
d’una paraula de zulú que van aprendre
l’estiu passat. Aturat al semàfor vermell
del carrer de Pentecosta, tornaré a sentir
la música de Kroke que ha sonat al funeral,
el llarg lament meditatiu
d’un violí. Llum verda. Engegaré,
l’acordió clavarà el seu esperó
en el contrabaix, es desbridarà
el violí i tots tres, amb mi, es revoltaran:
serà una dansa boja, enriolada, que tot s’ho endú
giravoltant. Els meus fills ja ballaran
taral·lejant la melodia, botant,
xisclant, i tu també riuràs,
ballant amb ells, Yael,
ballant amb el futur
per sempre més.
Amén.

Era la nostra Rut

(...) Yael Langela morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Hi havien anat perquè els acollia una amiga a casa de qui Yael podia dedicar la meitat del dia a enllestir la traducció de l’Elogi de la desobediència, el llibre que Rony Brauman i Eyal Sivan van escriure arran de la filmació d’ Un especialista, la pel·licula construïda a partir de les imatges del judici a Adolf Eichmann, i empeltada de les reflexions d’Hannah Arendt. Yael morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres. Un accident de cotxe havia destruït la protecció en un revolt d’un dels costeruts carrers de Lisboa, i la destrossa no havia estat ni arreglada ni degudament senyalitzada. Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que era veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, no només tenia al cap la literatura catalana i la presentava situant-la en un marc europeu, sinó que la seva tendresa, l’amabilitat en el tracte i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al comitè d’escrip- tors em- presonats del Centre Català del PEN. Ella va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkòvskaia a Barcelona, perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès o la traducció intercalada en conferències i en converses, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Sempre recordaré que va ser ella qui em trucà, només unes hores després que el crim fos comès a Moscou, per donar-me la notícia de l’assassinat d’Anna Politkòvskaia: la seva desolació, la seva veu de revolta, i l’immediat sobreposar-se per buscar unes paraules de consolació. Als calaixos de la seva taula de treball, a més a més d’un poemari inèdit, Yael deixà una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint per al PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Als “Jardins de Samarcanda” s’hi troba el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu. El Cafè Central li havia publicat un punyent ofici de tenebres, Unbekannter Dichter. El passat juliol, en un recital poètic, vaig poder sentir com llegia un bell poema dedicat a John Berger on s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: “Era la nostra Rut.” Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és “Amiga”. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesía contra poesía, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu poble i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: “El teu poble serà el meu poble/ i el teu Déu serà el meu Déu”). És una bella figura per a les persones com Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble. Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Fragment de l’article que vaig publicar al Quadern d’ El país en record de Yael Langella. Aquí es pot trobar la versió sencera de l'article i traduccions a l’anglès i el francès.

Entre la meva tribu i jo s'ha instal·lat la distància

Aquests dies tràgics als territoris ocupats per Israel tinc molt present l'absència entre nosaltres de la poeta jueva Yael Langela, que diumenge farà dos anys que ens va deixar. En morir, Yael tenia llest, a banda d'un bon grapat de poemes inèdits en català, tot un llibre inèdit escrit en francès que duu per títol Matière noire (Matèria negra). A La núvia d'Europa hi vaig traduir al català un dels seus poemes, que aquests dies rellegeixo tot sovint:

L'onada i el salm 69
(Versió de Yael Langella)


N’hi ha que cavalquen les onades,
n’hi ha que s’enfonsen i naufraguen
cap als inferns marins.

Tu que vas fer del Llibre un signe
que s’ha d’obrir a la pàgina del remolí
recorda’t de qui sóc, enmig dels estrangers.

Salva’m, també, del llot,
fes-me reviure, dóna’m una mà
per tal que m’alci del fangar.

Torna’m el crit dintre la gola,
l’esguard ben fit, que haig d’anar dret
cap als que seuen a les portes.

Se’n riuen fort de qui no pensa
com ells i s’embriaguen
amb el seu propi alè.

Que profundes les aigües
i que negre és el fang!
¿No vaig tornar potser

tot allò que m’havia anat ferint?
Para la taula una vegada més,
no veus que els ulls se’ls enfosqueixen!

Van rodolant per les onades brogidores
dels aiguardents més forts,
i es vengen de qui passa a prop

sense escoltar el que els dicta el vent,
i jo m’avergonyeixo de no haver sabut
no escoltar mai, i d’haver vist

com la distància s’instal·lava,
talment un campament, entre la meva tribu
i jo, sofrent, enmig de febres.

Ja no tinc terra sota els peus,
no tinc repòs en casa buida,
amb dues ones m’has emparedat.

Aquí on els cants devoren
els qui vetllem la teva casa,
deixa que avui m’abeuri bevent la meva set!

Oh, tu que em submergeixes en les paraules fosques,
¿caldrà potser que nedi de l’un a l’altre signe,
emborratxat de lletres, sense albirar mai veus?