diumenge, de desembre 24, 2017

A l’Egipte




   Durant les llargues nits en blanc
   del seu exili,
   rememorava els cops rebuts, la sang,
   la por i els crits d’auxili
   quan assaltà la tropa.
   Reveia de retop
   els ulls oberts com plats de sopa
   de tants infants incrèduls que l’home fos un llop.

   Josep parlava amb la foguera
   crepitant: “Bona nit, memòria!
   Porta’m altra vegada la fal·lera
   de protegir el nadó i la seva glòria:
   que sigui el príncep de la pau!”

   Josep  parlava amb els estels fugaços:
   “Des del país on el meu poble va ser esclau,
   tu que ens guies els passos,
   bona nit, esperança!
   Retorna’ns les paraules per dir-nos el futur.”

   Josep endevinava la frisança
   de la claror en l’obscur:  
   “Bon dia, veritat!
   Cobreix de llum Maria
   i l’infant que hem salvat.”

Marc Chagall                       Església de Fraümunster, Zürich



dijous, de febrer 02, 2012

Ha mort Wisława Szymborska













A La núvia d'Europa hi té un poema dedicat, en diàleg amb el seu insuperable Pugeu a l'arca:


Baixeu de l’arca

Ha estat llarg, el diluvi.

Baixeu de l’arca, doncs, damunt la terra ferma,

i repobleu el món:

versos apresos de memòria,

tots els colors del verd,

ganes d’assajar una partitura,

temps per a la pregària,

nuesa oferta amorosament,

cura d’infants, primeres paraules,

indignació davant la indiferència,

esgarrifança d’escoltar.


Us espera la terra sencera: selves, deltes,

cementiris, catedrals, pobles deshabitats

que van sorgint sota les aigües.

Baixeu, baixeu, que us necessiten: gest de lloança,

desig de ballar, benaurances,

humilitat, celebració,

cançons de bressol en sis mil llengües,

icones que camineu,

carícies imminents,

mirada que caves la llum del bosc,

lectura i relectura,

alfabets de l’espera,

festa de l’abundància,

revolta contra la injustícia,

destresa a consolar.


Jo restaré aquí per fer la crònica

del vostre perenne desembarcament.

Baixeu, baixeu, no tingueu por: saviesa

de seure al costat d’un malalt,

amor encara inconfessat,

paciència amb els silenciosos,

profecies que sortiu inesperadament al pas,

infinites maneres de brindar,

cant d’un ocell desconegut,

frec de la mà que toca la cintura,

visita inesperada, perdó gratuït,

rentat dels peus del foraster,

anhel, gratitud, melodia,

crida interior, salm, compassió,

pluja intensa i silenci de després,

presència subtil d’una brisa suau,

metàfores que mai no caduqueu,

mà que sosté.


En honor dels infants que hem tornat a ser

després de la tempesta,

baixeu de l’arca també vosaltres, de dos en dos,

petites figures bíbliques

que doneu raó de la vida quotidiana:

Zacaries amb l’àngel del mutisme,

Sulamita i l’espòs,

Andreu que reconeix Jesús,

Magdalena que vol tocar amb els dits

el Crist ressuscitat,

els dos deixebles d’Emaús,

Pere i les llengües de pentecosta,

Maria darrere Gabriel,

Pau amb el seu cavall,

Joan Baptista amb el botxí,

Jonàs amb el gran peix,

Marta i Maria i Llàtzer i tu mateix

que escoltes i vas baixant de l’arca

junt amb totes les criatures

i al capdavant Noè amb el colom de la pau a l’espatlla,

que trepitja terra eixuta,

mira aquest nou paisatge i diu:


“Baixeu, baixeu de dos en dos,

torneu-los l’esperança,

sigueu testimonis del risc,

rieu, balleu, canteu, ploreu,

que el món ha estat salvat.”

dilluns, d’octubre 03, 2011

Ofrena a Anna Politkòvskaia

Dimarts 4 d'octubre fem un homenatge a Anna Politkòvskaia, arran del cinquè aniversari del seu assassinat, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, a les set de la tarda. L'organitzen el PEN català, la Lliga pels Drets dels Pobles, Vilaweb i altres organitzacions. Hi parlarà Elena Milàixina, del diari rus Novaia Gazeta, amiga i companya de redacció d'Anna i de la periodista assassinada el 2009 Natàlia Estemírova.



Ofrena a Anna Politkòvskaia

Perquè revisquin,
cullo paraules mortes
i en faig ofrena
damunt la teva tomba:
pau, verb, ver, vida, Europa...

diumenge, de febrer 21, 2010

25 anys sense Espriu


Demà farà 25 anys de la mort de Salvador Espriu, testimoni del llindar.



Testimoni

Qui pogués, d'un sol mot, aterrar el simulacre!

Qui pogués, amb els ulls, fatigar l'infinit!

Un feix de mala fusta i ferralla de paraules

encenen un gran foc que il·lumina la nit.


Atura't al llindar. Fes rodolar el poema,

mira el sepulcre: buit. Hi ha un àngel, sents què diu?

"Aquell matí de Pasqua, Maria Magdalena

veié amb ulls que estimaven el jardiner furtiu."


Fins que es bada el poema, també el pessebre és buit:

un estel nou, pastors, els reis i el seu viatge...

A cal fuster hi ha novetat en el llenguatge!


Tinc l'enigma al davant: la crida, em ve del buit?

Quina herència he rebut? "Ell viu. Que el vers ressoni!"

Em conjura al poema. Em passa el testimoni.

dijous, de desembre 24, 2009

Bon Nadal!




















Paradís


Si l’enyorem, el paradís, és que en venim.
Vaig tot seguit a preparar el pessebre
amb els meus fills, un riu de plata i molsa
que vam collir ahir, estesa al peu
d’una alzina retorta. Ulls badats,
les figuretes són les de quan era infant:
la mula amb l’orella torçada, els reis
llunyans, la bugadera, el llenyataire,
els àngels músics, la pagesa bruna
amb el cistell dels ous, el pastor que s’acotxa,
atia el foc, no espera cap notícia.
A la medina el flequer enforna el pa.
Passa un carro de menta. Cau el mall
del ferrer, com retruny damunt l’enclusa!
El torner dóna forma, una a una, a les gerres,
com la que duu al maluc la noia adolescent:
per què deu córrer? El pou, en flames? Veig Herodes,
inquietíssim, envoltat pels seus soldats…
Un gran peix salla riu amunt. Es vincla
el suro, la muntanya s’ha aclofat.
Ara posem al seu lloc el bressol,
sota l’estel, dintre l’estable, prop del bou,
entre Maria i el silenciós Josep,
i fem com ell, un moment, ulls badats:
callem.
              Aquí, amics, hi ha el paradís.


dimecres, d’octubre 07, 2009

Marxa nupcial per a una difunta

Avui, tercer aniversari de l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, David Figueres reprodueix al seu bloc Els dies i les dones la marxa nupcial que obre La núvia d'Europa.

Ofrena a Anna Politkòvskaia








Perquè revisquin,

cullo paraules mortes

i en faig ofrena

damunt la teva tomba:

pau, verb, eixit, Europa



dilluns, d’octubre 05, 2009

Ha mort Marek Edelman















Misericòrdia


Quin lector generós?

Cava el vers la lectura.

 

És el mal qui et revela,

misericòrdia? L’un a l’altre

us arrenqueu el vel.

 

Cremes la vista al món?

Quan s’obre la bretxa

de l’indicible,

el cec et veu de sobte.

 

Com un llampec en la tempesta,

com l’esquinçall al cel tancat

de la nit muda,

com la trinxera cavada en la veu

que ha de saltar l'abisme,

el fugitiu et reconeix. 


diumenge, d’octubre 04, 2009

Gracias a la vida

En memòria de Mercedes Sosa















Cançó de bressol vora la mar


La mar que romp és una blanca
creació: veig Eva i Adam i un paradís
d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís
i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca.

Non-non, bellesa, dorm, bressada
pel meu esguard, el meu record, el dol
de mirar com et fons, l'esperança, el consol:
la mar sempre prenyada.

dijous, de setembre 24, 2009

25 anys de la mort de Joan Vinyoli




Autoretrat de la literatura catalana als vuit-cents anys



 

L’espai vermell s’omplí de llamps com sabres:

Joan Teixidor trobà un text del Blanquerna,

retut, plorant, estès, tot ell gest de lloança

horitzontal. De sobte, allí,

estès a terra,

pregant per poder escriure el Llibre d’amic e Amat,

se sentí eixit. Diu Teixidor:

vull creure, ho necessito, aquesta frase:

Se sentí eixit”. Segueix: eixit,

emportat, raptat per la gran força.

 

Huracà, incendi, terratrèmol,

indefensió i llàgrimes

i el naixement després:

estès a terra en temps advers,

Joan Vinyoli va abraçar

Joan Teixidor i Ramon Llull

i els segrestà per sempre dins d’un vers:

“Talment ara, eixit,

que intento tot d’una

de fer un tot unit

amb sol, terra i lluna,

que d’aquest afany

que el meu cor altera

n’obtinc un alt guany:

ni vana quimera

ni condició

de mortal no em lliga,

sinó sols amor.”

 

Folch edità el llibre:

és Domini màgic.

I jo el vaig llegir:

vaig néixer després.

Abrigo el poema

amb el verb de Llull

dit per Teixidor,

Vinyoli autoritza

que jo en faci carn

d’aquest present d’ara,

en ple vendaval,

en ple temps profètic,

 

i m’estiri a terra,

retut, derrotat,

per dir i repetir:

Eixiu-me, Amic, Amat,

fins al país natal!

Eixiu-me aquí

on el verb té l’estada!

Eixiu-me dins l’amor!

Eixiu-me la mirada

fins al saber major! 

dimarts, de setembre 15, 2009

Miramar en francès

 Annie Bats ha fet aquesta bella traducció del poema:


Miramar


Ô les vers amis     qu'on va traduisant

d'une langue à l'autre,   qui formez cent fleuves

à travers l'Europe       changée en désert,

quand reprendrez-vous      le cours en amont

jusqu'à l'origine    et plus loin encore :

redevenant pluie   dans la nue, le ciel

qui vous a vu naître ?  Quand reviendrez-vous

rebroussant chemin    au sommet des puys,

rivières-frontières    sans éclats de sang

sans clameurs de guerre     tout juste irriguant  

la vie et la fête ?    Dites-moi, très chers,

à quand le retour     lavant les péchés

de tant de lectures    faites à contre-temps,

vers le grand pays    aux cent langues et plus,

vers le paradis ?

diumenge, de setembre 13, 2009

Miramar en neerlandès



O vertrouwde verzen,          die telkens weer van de ene

naar de andere taal     zijn vertaald en honderd stromen

vormen, dwars door Europa         dat aan woestijnvorming lijdt,

wanneer keren jullie nu eens terug  naar de vertaalde loop,

stroomopwaarts tot de bron,  en zelfs meer dan dat:

wanneer worden jullie  weer eens regen, wolk, hemel

die jullie wording was?         Wanneer keren jullie

nu eens op je schreden terug  naar de bergtop

en gaan jullie stromen       zonder krijgsgehuil

of bloedgeweld         en bevloeien jullie alleen

nog leven en levenslust?       Zeg mij maar eens, vriende,

wanneer komen jullie terug,         verschoond van zonden,

op al wat jullie lazen         op een ongelegen tijdstip

en wenden jullie je                naar het grote land met honderd talen

en meer: naar het paradijs.

         

Bob de Nijs ha traduït al neerlandès el poema:

Miramar                                                     

—Oh versos amics   que us van traduint

d’una en l’altra llengua             i formeu cent rius

a través d’Europa                     que es torna un desert,

¿quan remuntareu             el curs traduït

tornant a l’origen             i molt més enllà:

tornant a ser pluja,    al núvol, al cel

que us va veure néixer?             ¿Quan retornareu,

desfent el camí,           al cim de les serres,

fluint com fronteres             sense esclats de sang,

sense crits de guerra, només irrigant

la vida i la festa?            Digueu-me, estimats,

¿quan us girareu,             rentant els pecats

de tantes lectures             fetes a deshora,

cap al gran país             de més de cent llengües,

cap al paradís?