Autoretrat de la literatura catalana als vuit-cents anys
L’espai vermell s’omplí de llamps com sabres:
Joan Teixidor trobà un text del Blanquerna,
retut, plorant, estès, tot ell gest de lloança
horitzontal. De sobte, allí,
estès a terra,
pregant per poder escriure el Llibre d’amic e Amat,
se sentí eixit. Diu Teixidor:
vull creure, ho necessito, aquesta frase:
“Se sentí eixit”. Segueix: eixit,
emportat, raptat per la gran força.
Huracà, incendi, terratrèmol,
indefensió i llàgrimes
i el naixement després:
estès a terra en temps advers,
Joan Vinyoli va abraçar
Joan Teixidor i Ramon Llull
i els segrestà per sempre dins d’un vers:
“Talment ara, eixit,
que intento tot d’una
de fer un tot unit
amb sol, terra i lluna,
que d’aquest afany
que el meu cor altera
n’obtinc un alt guany:
ni vana quimera
ni condició
de mortal no em lliga,
sinó sols amor.”
Folch edità el llibre:
és Domini màgic.
I jo el vaig llegir:
vaig néixer després.
Abrigo el poema
amb el verb de Llull
dit per Teixidor,
Vinyoli autoritza
que jo en faci carn
d’aquest present d’ara,
en ple vendaval,
en ple temps profètic,
i m’estiri a terra,
retut, derrotat,
per dir i repetir:
Eixiu-me, Amic, Amat,
fins al país natal!
Eixiu-me aquí
on el verb té l’estada!
Eixiu-me dins l’amor!
Eixiu-me la mirada
fins al saber major!
