Rut desvetllada
Volia dir-te, amiga, el record d’una tarda,
d’ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,
escoltem entre els joncs la remor d’aigua lenta
i parlem. (Si mai fes una fotografia,
damunt d’un fons de tiges i d’heura arrapadissa
al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:
els de la teva veu.) Parlarem al jardí.
Tossut, jo voldré dir-t’hi pulcres alexandrins
per aixecar un poema que pogués dur per títol
“Rut desvetllada”. Sí, ple de ressons antics,
vers a vers l’escriuria damunt d’uns altres versos.
I que et parlés d’ahir, de fa una estona, d’ara,
quan m’has llegit, pausada, L’amitié féminine,
on Renée Vivien lloa la bíblica amistat
de Rut i Noemí. La teva veu tenia
els ulls afirmatius. ¿Qui pot, com fa la bíblia,
gosar descriure el crit, els noms, la set, l’espera,
l’amistat al desert? Has mirat cap al cel
com un àngel caigut, i he sentit la mirada:
“Sí, puc fer-ho.”
I el dol?
“No sóc jo qui pateix,
és una altra.”
Rebel?
“No l’espanta la tomba.”
Mira’t Rut desvetllada: ¿sabré donar paraules
a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,
que va fer de l’exili una terra natal?
(Potser no t’ho he dit? El nom de Noemí
vol dir a l’origen gràcia, com el de Rut amiga:
sota de cada nom hi ha l’empremta d’un vers.)
Doncs ara també et dic que no goso arriscar-me
a dir el secret de Rut, el seu més íntim dubte:
“I com es farà això?”
Ho demana a la nit
al ras, vetllant, jaient amb la sogra jueva,
dues vídues soles al Moab de la fam,
just abans de partir cap a terra estrangera:
I com es farà això? Com podrem sobreviure?
Com serà que la vida torni a córrer i cridar
entre les nostres cames? I llavors veu al cel
un moviment de dalles, la sega, garbes d’ombra
i una falç amb llum pròpia damunt d’un camp d’estrelles.
“I com es farà això?” S’ho demanà en el cor.
En canvi, a cau d’orella, Rut digué a Noemí:
“On vagis tu aniré, on visquis tu vull viure…”
Tot això et contaria: vint-i-quatre quartetes
en rimes consonants, per arribar al moment
de la sega i la gràcia en què Rut allibera
de la mort Noemí.
Però jo no sóc qui.
No tinc versos alats com els teus entre els dits.
Sóc només una veu que et vol retre homenatge
tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,
i més lluny quan m’hi acosto.
“País natal, exili.”
Per això, com l’infant que en el dia dels morts
no té roses ni llànties i ofereix el seu sabre
de joguina al costat de l’ofrena dels grans,
jo t’he dut aquests versos que parlen d’altres versos
que no he pogut escriure, perquè els sentis i els vegis
i potser, quan els cullis d’un sol cop de falçó,
esdevinguin indicis d’una llengua abolida,
alcin ponts en la nit entre dos idiomes.
Que m'escoltes, Mercè? Alço un pont cap a tu.
