Ahir va fer un any de la mort de Josep Palau i Fabre. Demà farà un any que el vam enterrar. L'atzar va voler que hagués organitzat per a l'Institut Ramon Llull, aquell vespre, a Madrid, una taula rodona sobre la seva poesia, que es convertí en un acte de record. En el meu paper de moderador, mentre Sam Abrams, Àlex Broch i Vicenç Altaió parlaven de la seva descoberta de Palau i Fabre i de l'amistat al llarg dels anys, un haikú que jo havia escrit anys enrere se'm va anar transformant entre els dits. Ja era llest, acabat, tornejat, quan la veu emocionada i continguda de Gemma Reguant va iniciar el recital de poemes que va cloure l'homenatge.
M’he fos. Eterna
com l’aigua que em bressava,
vaig ser una pedra.
