Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l’il·limitat,
l’ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí,
la gran vastedat que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s’eixampla,
i enllà l’impossible se us fa transparent.
Vaig rellegint els versos del cant V de Nabí per a la lectura que farem dilluns vinent a la Biblioteca de Catalunya, a les 20,15 h, com a celebració del 125è aniversari de Carner. Quants anys fa, de la trista polèmica? Vaig decidir llavors que no hi participaria amb cap article als diaris, que ho faria altrament, i l'ocasió se'm presentà al cap de ben pocs mesos quan la plataforma Nunca Máis em demanà un poema per al llibre que publicà per Sant Jordi del 2003. Amb el miratge que sempre provoca la distància dels anys, el poema recorda que l'atac a Carner coincidí en el temps amb els preparatius de la participació espanyola a la invasió de l'Iraq i les mobilitzacions socials arran del vessament de petroli del Prestige.
Ara mateix Jonàs
Tothom ho sap:
la mar és profetessa.
Les ones són paraules
per a qui tingui orelles.
El mal és que som sords.
Ara mateix Jonàs,
encara moll dels sucs
del ventre del gran peix
on Déu l’ha combatut
ranqueja pels carrers
voltant durant tres dies
la Nínive pigmea.
De cop s'atura i veu,
en un llampec exacte,
els himnes del triomf
en llengües amputades,
la por feta bandera,
els fronts tots inclinats
a l'ídol del petroli
pel culte de la guerra.
Tot ho veu, i tothora
la mentida i l'oblit.
Llavors, quan menys s'ho espera,
se li deslliura un crit:
"Quaranta dies més…"
Se li ha esquerdat la veu.
Jonàs s'esfondra, escup
un líquid sense verb
fet de paraules mortes:
t’esquitxa cara i mans
un doll de vòmit negre.
