El casc i l’antifaç

No visc a casa meva.
Aquesta veu que et parla l’he rebut
de Sarsanedas i d’Espriu,
Péguy i Verdaguer,
de Llull i Pau de Tars
i d’un salmista fugitiu. No és meva, doncs,
la veu, només la miro com sorgeix
d’un doll profund, inestroncat.
Però tu, delicada forastera,
tan plena de la teva superfície,
poc que mai sentiràs la veu que et parla:
et poses les ulleres de sol com una màscara
de carnaval i deixes de veure’m. Tu ets
a casa teva, prou
que ho sé, que a tot arreu tens casa.
Sé que ens separaran per sempre
el casc i l’antifaç. La lot
que duc al casc d’espeleòleg
quan em passejo pels carrers del meu Eixample,
la lot que projecta la veu
d’una gruixuda intimitat
comunal tot buscant a cada
cantonada retalls
del meu país natal; i l’antifaç
sense forats
de les teves ulleres.