L'onada i el salm 69
(Versió de Yael Langella)
N’hi ha que cavalquen les onades,
n’hi ha que s’enfonsen i naufraguen
cap als inferns marins.
Tu que vas fer del Llibre un signe
que s’ha d’obrir a la pàgina del remolí
recorda’t de qui sóc, enmig dels estrangers.
Salva’m, també, del llot,
fes-me reviure, dóna’m una mà
per tal que m’alci del fangar.
Torna’m el crit dintre la gola,
l’esguard ben fit, que haig d’anar dret
cap als que seuen a les portes.
Se’n riuen fort de qui no pensa
com ells i s’embriaguen
amb el seu propi alè.
Que profundes les aigües
i que negre és el fang!
¿No vaig tornar potser
tot allò que m’havia anat ferint?
Para la taula una vegada més,
no veus que els ulls se’ls enfosqueixen!
Van rodolant per les onades brogidores
dels aiguardents més forts,
i es vengen de qui passa a prop
sense escoltar el que els dicta el vent,
i jo m’avergonyeixo de no haver sabut
no escoltar mai, i d’haver vist
com la distància s’instal·lava,
talment un campament, entre la meva tribu
i jo, sofrent, enmig de febres.
Ja no tinc terra sota els peus,
no tinc repòs en casa buida,
amb dues ones m’has emparedat.
Aquí on els cants devoren
els qui vetllem la teva casa,
deixa que avui m’abeuri bevent la meva set!
Oh, tu que em submergeixes en les paraules fosques,
¿caldrà potser que nedi de l’un a l’altre signe,
emborratxat de lletres, sense albirar mai veus?
