Gest d'Abraham

Fa uns quatre mil anys, algú va decidir
no matar més infants.

Potser va ser la mà de l'àngel, de l'intrús,
qui va aturar la mà aixecada amb el punyal
tot just abans del crim. Potser va ser la veu
interior. 

                Potser.
                             Va ser en tot cas un gest:
deixar de matar infants.
O el contrari d'un gest: renúncia a aquell gest,
agemolida, íntima genuflexió
de la mirada.
Contra la mà de l'àngel damunt la seva mà,
contra la veu que clama la genuflexió,
l'home va defallir.
                                    Baixà el punyal.
                                                                   Salvà
l'infant.
               Abans, però, potser, amb el puny alçat,
mentre la veu de l'àngel l'eixordava, Abraham,
tancant els ulls, veié tot el futur alçat,
el temps com una onada abraonada:
lluita, pasqua, alliberament,
pelegrinatge, exili,
la presència elusiva de la veu que ara parla,
temples a un déu de pau,
promesa i profecia, combats de nit amb l'àngel,
anunciació, visitació, magníficat, infantament,
crucifixió i aparicions,
nens deportats, exterminats
a la diàspora europea,
màrtirs de cap a cap d'Amèrica Llatina,
guerres de religió a Jerusalem,
neteges ètniques a Bòsnia, crims a Txetxènia:
un riu d’infants cadàvers, un devessall
de torturats, morts, amputats,
guerres en nom d'aquell
que ara li atura el braç i que l'eixorda:
"Deixa de matar infants."
                                            Quina absurda promesa
pot fer-li aturar el gest?
                                           "Deixa de matar infants!"
Quin crit interior l'assalta i l'esborrona?
I quin poder té el crit?
                                             "Deixa de matar infants",
ho repeteix el vent contra els cabells del noi
que se’l mira amb terror.
                                               I l'home abaixa el braç.