Vaig conduint. Quan sortim d’un revolt
veiem el nostre destí, entre pinars,
mirant cap a la vall: l’estesa
del cementiri de Collserola.
És un camí prou vell. En un sotrac
trontolla tot, el maleter repica,
que el duc ple de pilotes i canyes
de pescar, una manxa de bicicleta,
la cadireta de la nena… Fins i tot
quan ells no hi són, aquí ressonen els crits
dels meus fills que juguen o es barallen.
La camioneta va deixant sempre
un rastre de vida, desordenada,
acollidora, a l’espera d’un viatge
inesperat, com un piset ambulant
per carreteres i carrers.
Avui vaig ple de gom a gom:
al meu costat hi seu el vidu,
darrere els teus amics,
els més recents,
els més antics.
A la ciutat dels morts, haig d’esquivar
rams de roses de plàstic que el vent furiós
va arrossegant aquí i allà damunt l’asfalt.
Rambla dels morts amunt, voldria fer callar
el ressò de criatures, la vida exuberant
que duc sempre impregnada, que no s’adiu aquí.
Inútilment: s’escridassen, salten,
canten a plena veu. Entre torres de morts
arribem al teu lloc: un nínxol alt,
a tocar del cel. T’acomiadem
mirant amunt. La cinta que lliga el ram
de flors del teus companys del PEN,
fuetejada al vent, la cinta rosa
adés es dreça com una llança, guiant
la vista cel amunt, adés es mou
com una mà oscil·lant
que ens diu adéu amics,
bon vespre amics,
adéu amics,
bon dia.
Quan, més tard, deixaré tothom a casa seva
ens quedarem tots sols, el cotxe i jo,
la meva camioneta vermella.
Hi sentiré de nou, eixordador, brogit
d’infants i al mig, nítidament, la teva veu.
En hebreu els parlaràs dels teus viatges,
en rus, en japonès, en alemany,
en àrab, en búlgar i italià i els meus fills picaran l’ham
i et desafiaran amb l’espetec de consonants
d’una paraula de zulú que van aprendre
l’estiu passat. Aturat al semàfor vermell
del carrer de Pentecosta, tornaré a sentir
la música de Kroke que ha sonat al funeral,
el llarg lament meditatiu
d’un violí. Llum verda. Engegaré,
l’acordió clavarà el seu esperó
en el contrabaix, es desbridarà
el violí i tots tres, amb mi, es revoltaran:
serà una dansa boja, enriolada, que tot s’ho endú
giravoltant. Els meus fills ja ballaran
taral·lejant la melodia, botant,
xisclant, i tu també riuràs,
ballant amb ells, Yael,
ballant amb el futur
per sempre més.
Amén.
veiem el nostre destí, entre pinars,
mirant cap a la vall: l’estesa
del cementiri de Collserola.
És un camí prou vell. En un sotrac
trontolla tot, el maleter repica,
que el duc ple de pilotes i canyes
de pescar, una manxa de bicicleta,
la cadireta de la nena… Fins i tot
quan ells no hi són, aquí ressonen els crits
dels meus fills que juguen o es barallen.
La camioneta va deixant sempre
un rastre de vida, desordenada,
acollidora, a l’espera d’un viatge
inesperat, com un piset ambulant
per carreteres i carrers.
Avui vaig ple de gom a gom:
al meu costat hi seu el vidu,
darrere els teus amics,
els més recents,
els més antics.
A la ciutat dels morts, haig d’esquivar
rams de roses de plàstic que el vent furiós
va arrossegant aquí i allà damunt l’asfalt.
Rambla dels morts amunt, voldria fer callar
el ressò de criatures, la vida exuberant
que duc sempre impregnada, que no s’adiu aquí.
Inútilment: s’escridassen, salten,
canten a plena veu. Entre torres de morts
arribem al teu lloc: un nínxol alt,
a tocar del cel. T’acomiadem
mirant amunt. La cinta que lliga el ram
de flors del teus companys del PEN,
fuetejada al vent, la cinta rosa
adés es dreça com una llança, guiant
la vista cel amunt, adés es mou
com una mà oscil·lant
que ens diu adéu amics,
bon vespre amics,
adéu amics,
bon dia.
Quan, més tard, deixaré tothom a casa seva
ens quedarem tots sols, el cotxe i jo,
la meva camioneta vermella.
Hi sentiré de nou, eixordador, brogit
d’infants i al mig, nítidament, la teva veu.
En hebreu els parlaràs dels teus viatges,
en rus, en japonès, en alemany,
en àrab, en búlgar i italià i els meus fills picaran l’ham
i et desafiaran amb l’espetec de consonants
d’una paraula de zulú que van aprendre
l’estiu passat. Aturat al semàfor vermell
del carrer de Pentecosta, tornaré a sentir
la música de Kroke que ha sonat al funeral,
el llarg lament meditatiu
d’un violí. Llum verda. Engegaré,
l’acordió clavarà el seu esperó
en el contrabaix, es desbridarà
el violí i tots tres, amb mi, es revoltaran:
serà una dansa boja, enriolada, que tot s’ho endú
giravoltant. Els meus fills ja ballaran
taral·lejant la melodia, botant,
xisclant, i tu també riuràs,
ballant amb ells, Yael,
ballant amb el futur
per sempre més.
Amén.
