”Ja fa temps que, entre nosaltres, el compromís poètic –l’aposta deliberada per la un dia anomenada poesia engagée– es diu Carles Torner. Si el seu silenci editorial dels darrers deu anys, si més no com a poeta, havia fet oblidar a algú l’ardida denúncia de la situació als Balcans que movia Viure després (1998) o el clam contra la injustícia de L’àngel del saqueig (1990), l’aparició de La núvia d’Europa pot haver-lo convençut que ningú fa del poema com ell, ara com ara, un instrument de protesta i de vindicació de més energia i perícia formal. L’efecte del poema inicial, una actualització de la “Marxa nupcial”, de Salvat-Papasseit, a la memòria de la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada per la seva oposició al règim de Putin, és molt considerable, i persuadeix de la vigència d’una escriptura avantguardista a l’hora de bescantar els qui esclafen la llibertat d’expressió: “Escopiu a la closca pelada dels botxins”.
Al llarg del volum (que Torner ha posat sota la bella llum lunar de la “falç d’or”, del famós “Booz endormi” de Victor Hugo), sentim també el ressò de conflictes internacionals com la pugna entre Israel i Hezbol·lah, la invasió de l’Iraq i els crims de Srebrenica. És aquesta circumstància, que les activitats del poeta dins el PEN català ajuden a emmarcar, la que explica que La núvia d’Europa sigui un llibre, en el seu humanisme crític, d’una poesia inequívocament pública i oratòria, escrit des d’una gairebé invariable tessitura civil. Una sola dada serà significativa: només vuit dels seus quaranta-un poemes no van acompanyats en les notes finals d’algun aclariment sobre quina conjuntura (en bona part un homenatge pòstum, o la seqüela d’un enfrontament) va motivar-ne la composició. I això fa que escoltem pertot i sobretot la veu d’un denunciant (o algun cop la d’un salmista bíblic) en detriment d’una altra de més íntima, no animada per cap desgreuge i que es pot estar de faristols, i que sentim molt menys.
Com que Torner sap escriure molt bé sobre “el viu dolor / damunt l’altar de la memòria”, els resultats són sempre valuosos, però entre un tour de force ètic com "Destraduir Europa", en què les bones intencions sempre van un pas per davant de la realització poètica, i una elegia tan ben construïda com "La camioneta vermella" (en record de la poeta jueva Yael Langella), hem de preferir aquest segon poema i aquells que participen del seu mateix esperit.
Torner té un rar domini del vers eloqüent i cordial, i per això cal plànyer que qui tan bé sap veure “quan s’obre la bretxa / de l’indicible”, no hagi estat una mica més amatent a un ordre d’experiència no tan subsidiària i datada, sempiterna nota al peu dels avatars històrics. Crec que molts lectors seus ens alegraríem que l’autor considerés més sovint (com ja feia a l’excel·lent Viure després) que la poesia, com va escriure Pavese, no neix sempre de la nor- malitat de les nostres ocupacions, sinó també d’aquells instants en què aixequem el cap i descobrim, amb estupor, la vida.”
Pere Ballart, “Notes al peu (de la història)”, Avui, 15 de novembre del 2008. El suplement de cultura del 22 de novembre conté una nota on s'explica que, per un error tècnic, la puntuació que Pere Ballart havia donat del llibre (un 3) va canviar-se (per un 2).
