Atuït de fatiga, Booz era ajagut;
havia treballat a l’era tot el dia;
al lloc de cada nit, en un jaç s’arraulia;
prop dels quartans de blat, s’adormia, abatut.
Era un terratinent de camps de blat i d’ordi;
buscava fer el que és just, malgrat que fos tan ric;
ni en el foc de l’infern no hi tenia enemic;
l’aigua del seu molí no amagava res sòrdid.
Com un riu a l’abril, duia barba d’argent.
No hi tenia, a les garbes, ni gota d’avarícia;
si un pobre espigolava i en tenia notícia
deia “Feu caure espigues a terra expressament”.
Caminava amb puresa, lluny de la torta via,
vestit de probitat ben càndida i lli blanc;
el munt de sacs de gra era una font: de franc,
i sempre cap als pobres, el seu doll oferia.
Booz era un bon amo i era fidel al clan;
era molt generós, malgrat que estalviava.
I qualsevulla dona més que a un jove el mirava;
tot i que el jove és bell, un ancià és gran.
Cap a la font primera l’home vell s’encamina;
entra als dies eterns i surt dels canviants;
si bé es veu una flama als ulls dels jovençans,
dins l’ull d’un ancià la llum us il·lumina.
Booz dormia, doncs, entre parents i amics,
prop dels pallers semblants, de nits, a un camp de runes;
els segadors formaven grupets, com fosques dunes;
això era i no era en uns temps molt antics.
Un jutge governava tot Israel, d’antuvi.
La terra, on l’home errava en tendes, intranquil
de trobar les petjades d’un gegant potser hostil,
era encara ben molla i tova del diluvi.
***
Com dormia Jacob, com dormia Judit,
també Booz dormia, ulls clucs, sota el brancam;
per la porta dels cels, de sobte oberta un pam,
baixà sobre el seu cap un somni beneït.
Somiant, veié un roure, com una profecia,
que eixia del seu ventre, s’arbrava fins al cel;
una raça hi pujava, de baula en baula, amb zel;
un rei cantava a baix, a dalt un déu moria.
I amb l’alta veu de l’ànima, Booz digué esglaiat:
“Com es farà que això de Booz pugui néixer?
Si, dels meus vuitanta anys, la xifra sols pot créixer…
i jo no tinc cap fill, ni dona al meu costat.
“ Ja fa molt temps que aquella que tants anys va estimar-me,
abandonà el meu llit cap al vostre, oh Senyor;
seguim essent parella, en invisible unió,
ella vivint a mitges i jo mig mort i exànime.
“Una raça ha de néixer de Booz! Qui s’ho creu?
Com podré mai ser pare d’uns infants sorollosos?
De jove, l’home té uns matins victoriosos:
de la nit surt el dia aixecant un trofeu.
“Però el vell, com pollancre a l’hivern, prou tremola.
Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.
Vaig inclinant, Déu meu!, cap al clot l’esperit
com un bou que té set va on l’aigua s’escola.”
Enmig del somni i l’èxtasi, Booz cercava veus,
girant a Déu ells ulls colgats de son confosa;
un cedre no sent mai que li parla una rosa,
i ell no sentia jeure una dona als seus peus.
Durant el somnieig, Rut, una moabita,
s’havia estès als peus de Booz, els pits nus,
esperant el moment que un raig de llum intrús
el despertés breument, com truca una visita.
Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.
L’ombra era nupcial, solemne nit de gala;
els àngels hi volaven s ens dubte en la foscor,
perquè es veia en la nit, com una exhalació,
un moviment blavís que s’assemblava a una ala.
L’alenar de Booz en el somni sublim
s’unia al sord lliscar del riu sota la molsa.
Érem al mes de juny, quan la natura és dolça;
els turons resplendien amb lliris al seu cim.
Dubtava Rut, dormia Booz. I Déu, què feia?
Els esquellots dels bens dringaven blanament;
una immensa bondat queia del firmament;
els lleons s’abeuraven; per fi l’hora s’esqueia.
Allà a Jerimadet, a Ur, tot reposà.
Els astres esmaltaven el cel fondo en penombra;
el creixent fi i lluent entre les flors de l’ombra
brillava en ple occident, i Rut es preguntà,
immòbil, entre els vels mig mirant per clivelles,
quin déu, quin segador de l’estiu infinit,
podia haver llençat, com qui fuig en la nit,
aquesta falç d’or pur al camp de les estrelles.
