entre núvols morats i una lluna expectant.
Per dur l’anunci al món d’un messies etern
es van fer cel endins amb el vent de llevant.
Fosquejava a Betlem. Feia flaire de pins.
El bon Josep fixava un pessebre en desús.
Mentre aquells dos baixaven d’algun lloc cel endins,
donava a llum Maria, naixia el nen Jesús.
I els pastors que els van veure van pensar que era estrany
veure un àngel volant amb un noi de paquet
mentre ells dos discutien de l’enginy i l’engany
donant voltes pel cel i planant a pleret.
Es van fer cel endins, l’àngel i el traductor,
duent un diccionari que era un gros embalum,
un faristol plegable, un vell diapasó,
amb vestits nous de trinca i un gran esclat de llum.
“Glòria a Déu dalt del cel”, anuncià, sublim,
l’àngel, que era tenor. “I a la terra pau…”,
llavors dubtà i callà. “I ara, com seguim?”,
demanà al traductor, amb cara de babau.
“Evita dir als homes de bona voluntat,”
li xiuxiuejà el noi, “que és una traducció
mal feta del llatí.” L’àngel cantà, inspirat:
“I pau pertot, a tots, sense cap excepció.”
I es va veure una mà gran com el firmament
que els pescava tots dos com qui aparta un mosquit.
Tothom guardà silenci sota el cel amatent
i una veu retrunyí: “Pau a tots. Bona nit.”
Quan Déu Pare acotxava l’àngel i el traductor,
es va mirar l’estable, hi va aturar l’estel,
i encomanà a un infant la insòlita missió
de desfer finament l’embolic de Babel
