el cel té color
violeta i turquí
més que no blau,
però tenim ulls afeblits
per als colors extrems
i en canvi percebem
nítidament el blau:
esclatant com la seda
ben tibada
dels teus ulls.
Si he entès res,
fa molt temps que sabem
que Déu no és a cap cel,
que el blau que m’omple els ulls
són radiacions
rere les quals s'albira
només un buit inert
i el negre sol del crim
que matà Abel
i el bri de brisa de silenci
que va fundar potser
l’u i l’univers.
Per això, sabedor
que som al ball de l’atmosfera
dintre l'orquestra de la llum,
puc obrir els ulls i dono gràcies
al primer blau.
Ho dic ben alt:
–Cel, gràcies.
I ell me les torna.
Jo les reboto contra els balcons
i els daurats pubis
de les teulades
del primer sol.
Sento pujar una persiana,
els ulls t’hi veuen,
et deixondeixes,
lligues la corda a la barana
i dius –em dius:
–Bon dia.
I jo responc: bon dia, amor,
bon cel, bon blau, bona memòria,
et dono gràcies per acollir-me,
pel teu “sí” que, blavíssim,
ara encendrà la llum
de nou
com al primer matí.
