En una superfície transparentamb lletres grans com el teu puny
hem fet escriure uns versos
de Ramon Llull:
Digues, foll, ¿qui sap més d’amor,
aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i llanguiments?
tu seus darrere les paraules
em mires entre línies
es van fonent els segles
et text es llegeix bé
tot i que et mous a l’altra banda
així que en llegir els versos
llegeixo alhora els teus cabells
que els tradueixen
els llavis el somriure de reüll
i vaig imaginant
plaer i sofrença
follia i llanguiment
benvolguda figura
traductora de Llull
rere el vers transparent
jo vaig llegint rengles avall
damunt la brusa escrita
la coma entre els botons
l’interrogant perdut
pels plecs com d’una túnica
l’accent en una mà
l’apòstrof d’una cella
plaer i sofrença
follia i llanguiment
fa set-cents anys
i avui mateix
el crit la llengua antiga
la veu que es tradueix
temps a través
i et crea i em recrea
amb aquest vers que clama
l’íntim desassossec
mentre jo et rellegeixo
cos a cos vers a vers
plaer i sofrença
follia i llanguiment
Respongué i digué
que amb l’un sens l’altre no hi haurà
amorós coneixement.
