Fa deu anys que morí Joan Brossa

Saltanabí


Veu
que porta un verb
a la base i que,
desviada de la seva vertical,
es torna a posar
dreta.

El poema.

Per dir dalt de la cadira

L'antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, de Jaume Subirana, ha tornat a posar d'actualitat un poema de fa vint anys. Fa uns dies el reproduïa l'Avui, diumenge ho farà El periódico, i aquest matí l'ha llegit l'Andreu Torner a l'especial de Nadal de l"Eduqueu les criatures" de Catalunya Ràdio:




L’infant

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d’artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora
aquest dolor d’infant que plora
ja era aquí.




Ja fa uns mesos, Música de poetes el posava a l'abast de tothom en la bella versió que en va fer Guillermina Motta.

La bona voluntat

Es van fer cel endins un capvespre d’hivern
entre núvols morats i una lluna expectant.
Per dur l’anunci al món d’un messies etern
es van fer cel endins amb el vent de llevant.

Fosquejava a Betlem. Feia flaire de pins.
El bon Josep fixava un pessebre en desús.
Mentre aquells dos baixaven d’algun lloc cel endins,
donava a llum Maria, naixia el nen Jesús.

I els pastors que els van veure van pensar que era estrany
veure un àngel volant amb un noi de paquet
mentre ells dos discutien de l’enginy i l’engany
donant voltes pel cel i planant a pleret.

Es van fer cel endins, l’àngel i el traductor,
duent un diccionari que era un gros embalum,
un faristol plegable, un vell diapasó,
amb vestits nous de trinca i un gran esclat de llum.

“Glòria a Déu dalt del cel”, anuncià, sublim,
l’àngel, que era tenor. “I a la terra pau…”,
llavors dubtà i callà. “I ara, com seguim?”,
demanà al traductor, amb cara de babau.

“Evita dir als homes de bona voluntat,”
li xiuxiuejà el noi, “que és una traducció
mal feta del llatí.” L’àngel cantà, inspirat:
“I pau pertot, a tots, sense cap excepció.”

I es va veure una mà gran com el firmament
que els pescava tots dos com qui aparta un mosquit.
Tothom guardà silenci sota el cel amatent
i una veu retrunyí: “Pau a tots. Bona nit.”

Quan Déu Pare acotxava l’àngel i el traductor,
es va mirar l’estable, hi va aturar l’estel,
i encomanà a un infant la insòlita missió
de desfer finament l’embolic de Babel

El 2009 serà Nadal tres vegades

Abans d'ahir, en la seva crítica al Quadern d'El país, Francesc Parcerisas agermanava Moments feliços d'Oriol Izquierdo i el meu lllibre. Ara fa cinc setmanes, en la presentació a La Central, vaig demanar a dotze amics que hi llegissin el poema que més els plagués de La núvia d'Europa i un altre de la literatura universal. L'Oriol trià "La biblioteca cremada" i, tot seguit, en record dels nostres disset o divuit anys, quan cantàvem i ballàvem al so de Lucio Dalla, hi llegí la seva traducció de L'anno que verrá:


L'any que vindrà

Amic, ara t'escric i així almenys em distrauré
i mentre et trobis tan lluny de casa encara t'escriuré més.
D'ençà que vas anar-te'n hi ha una bona novetat,
l'any que acaba tot just s'acaba
però les coses no acaben d'anar.

No es surt gaire al capvespre ni tan sols quan és festa
i n'hi ha que han posat sacs de sorra a prop de la finestra,
i s'estan sense dir res durant dies i setmanes,
i a aquells que no tenen res a dir
el temps no els passa pas.

Però el que diu la tele és que aquest any nou
portarà una transformació
a tots el que l'estem esperant
serà Nadal tres vegades i festa tot el dia
cada Crist baixarà de la creu
i els ocells també retornaran.

Hi haurà menjar i hi haurà llum tot l'any,
els muts i tot podran parlar
i els sords de fet ja ho fan.
I cadascú farà l'amor com li plagui,
els capellans podran casar-se
si més no a una certa edat,
i sense gaire enrenou algú desapareixerà,
seran potser els més desperts
i els cretins de cada edat.

Ja veus amic quines coses escric i dic
i que content que estic
de ser aquí en aquest moment,
Ja veus amic el que m'he d'inventar
per poder-me'n riure,
per continuar esperant.

I si aquest any passés només en un instant,
fixa't amic
si no seria important
que en aquest instant també hi fos jo.

L'any que ara arriba passarà al cap d'un any
però jo ja em preparo i aquesta és la novetat

LUCIO DALLA

Formes de l'ètica

Units generacionalment –tots dos són nascuts a Barcelona el 1963—, Oriol Izquierdo i Carles Torner ho estan també per una similar posició davant la vida. Escriptors, intel·lectuals, gestors culturals, pertanyen a una generació convençuda de la bondat de l’esforç, dels beneficis de la cultura, dels rèdits de la paraula i, a més, comparteixen, si més no en part, un suau ecumenisme en el que la fe posa un tint de valentia i d’estoïcisme en els judicis sobre la vida i sobre la literatura. Aquests trets comuns poden fer que els lectors veiem, en els seus nous llibres, un horitzó similar i amable (per “amable” vull dir que no és imposat ni combatiu), que ens reclama de pensar altre cop, des del particularisme de l’individu o des de la reflexió social i política, algunes de les formes de l’ètica.

El llibre de Torner, La núvia d’Europa, ja avança, des del títol, els paisatges i les preocupacions de l’autor, sempre espectador amatent de la situació del món i de les reflexions que sovint li provoquen els seus contactes, lectures o reflexions amb, o a partir de, les dels intel·lectuals d’arreu. I això gràcies a uns contactes que hem d’entendre com una extensió natural de l’important treball que l’autor ha dut a terme al si del PEN i, els darrers anys, des de l’Institut Ramon Llull. Anna Politkòvskaia, Yael Langella, Joseph Brodsky, Pedro Tamen, David Grossman, Zagajevsky, Milosz…. o indrets com Frankfurt i Sarajevo són noms que apareixen com a referents o excuses dels poemes. En uns casos a través de composicions que els són dedicades explícitament per la relació personal de Torner amb aquestes persones (Politkòvskaia, Langella), en d’altres perquè els poemes són respostes, inspiracions, versions o traduccions derivades d’aquells autors o indrets. L’origen d’aquests diàlegs no condiciona en absolut, però, la forma, que més aviat busca alguna provatura d’impacte, la denúncia o l’explicitació de la relació que ha estat colpidora o que s’ha vist interrumpuda. A destacar, pel seu agosarament dins del deliberat mimetisme, la “Marxa nupcial per a una difunta” en què Torner copia la pauta del famós poema avantguardista de Salvat-Papasseit “Marxa nupcial” per afegir el seu testimoniatge de primera mà de les sospites de la culpabilitat del govern Putin en l’assassinat de Politkòvskaia. També al poema “Rut desvetllada”, dedicat a Maria Mercè Marçal, el to discursiu vol exposar de manera clara la funció de la “veu que vol retre homenatge”, una funció que és, alhora, individual i pública. Els poemes “Baula”, dedicat a Jordi Sarsanedas, o “Destraduir Europa”, de caràcter més programàtic, van també adquirint aquest subtil to de discurs intel·lectual, especiat amb imatges personals, que situa la poesia de Torner en un camp clarament compromès, ètic. Però, com a lector, no estic segur que aquests siguin els poemes més eficaços, en tant que artefactes literaris, del llibre; per a mi, la gran sorpresa de La núvia d’Europa són “Divisa” i “Devora enllà”, on apareix bé una rima fluïda i enjogassada o bé una deconstrucció sintàctica brillant i reeixida.

Moments feliços, d’Izquierdo, adopta un punt de vista (d’autor) diametralment oposat: la reflexió en veu alta de Torner ha esdevingut ara una sèrie de papers personals. Amb la repetició, sovint amb una puntuació escassa, amb un to que escoltem repetit en veu baixa, la major part dels poemes d’Izquierdo demanen de ser llegits sense massa publicitat. Per dues raons fonamentals: o per poder subratllar-ne millor la ironia i el distanciament o per donar acollida a una forma lírica d’exterioritzar la preocupació o el dolor personal. Dividit en quatre parts, Moments feliços dirigeix una mirada profunda al món, ironitza sobre aquest, es reclou en la intimitat i acaba per cercar en l’escriptura alguna permanència del dol per la filla morta. El to de les quatre parts és, però, reconeixible com una unitat de veu, que s’amara d’escepticisme i de dubte fins i tot en la fe: un “esperar i esperar que arribi l’hora, si arriba”. Entre la visió desencisada de la primera part (“cada nit és més llarg/ aquest camí de sempre”) i la ironia empeltada de Pere Quart de la segona només hi ha el to amb què l’escriptor s’enfronta al món; un poema divertit com “L’estiu a la platja” acaba referint-se al “món que entre tots construïm/ i que tant ens desagrada.”, un salt hàbil que també trobem a “Vestien pells”. Els poemes més intimistes de la tercera part recorden la fugacitat, la bellesa, allò que momentàniament assacia “la set de tant endins”. I a la quarta part hi trobem alguns dels poemes més colpidors del llibre per la força i l’exigència de la modèstia que la veu s’imposa en parlar de la mort, una exigència moral que demana, a parts iguals, coratge i renúncia. Dos llibres que són dos exercicis d’ètica, pública i privada, en uns temps que no ens hi tenen massa avesats.

Francesc Parcerisas, "Formes de l'ètica", El país, 18/12/2008
Aquí podreu descarregar aquí la crítica sencera en pdf

Booz adormit

(Versió de Victor Hugo, amb un vers alterat)


Atuït de fatiga, Booz era ajagut;
havia treballat a l’era tot el dia;
al lloc de cada nit, en un jaç s’arraulia;
prop dels quartans de blat, s’adormia, abatut.

Era un terratinent de camps de blat i d’ordi;
buscava fer el que és just, malgrat que fos tan ric;
ni en el foc de l’infern no hi tenia enemic;
l’aigua del seu molí no amagava res sòrdid.

Com un riu a l’abril, duia barba d’argent.
No hi tenia, a les garbes, ni gota d’avarícia;
si un pobre espigolava i en tenia notícia
deia “Feu caure espigues a terra expressament”.

Caminava amb puresa, lluny de la torta via,
vestit de probitat ben càndida i lli blanc;
el munt de sacs de gra era una font: de franc,
i sempre cap als pobres, el seu doll oferia.

Booz era un bon amo i era fidel al clan;
era molt generós, malgrat que estalviava.
I qualsevulla dona més que a un jove el mirava;
tot i que el jove és bell, un ancià és gran.

Cap a la font primera l’home vell s’encamina;
entra als dies eterns i surt dels canviants;
si bé es veu una flama als ulls dels jovençans,
dins l’ull d’un ancià la llum us il·lumina.

Booz dormia, doncs, entre parents i amics,
prop dels pallers semblants, de nits, a un camp de runes;
els segadors formaven grupets, com fosques dunes;
això era i no era en uns temps molt antics.

Un jutge governava tot Israel, d’antuvi.
La terra, on l’home errava en tendes, intranquil
de trobar les petjades d’un gegant potser hostil,
era encara ben molla i tova del diluvi.

***

Com dormia Jacob, com dormia Judit,
també Booz dormia, ulls clucs, sota el brancam;
per la porta dels cels, de sobte oberta un pam,
baixà sobre el seu cap un somni beneït.

Somiant, veié un roure, com una profecia,
que eixia del seu ventre, s’arbrava fins al cel;
una raça hi pujava, de baula en baula, amb zel;
un rei cantava a baix, a dalt un déu moria.

I amb l’alta veu de l’ànima, Booz digué esglaiat:
“Com es farà que això de Booz pugui néixer?
Si, dels meus vuitanta anys, la xifra sols pot créixer…
i jo no tinc cap fill, ni dona al meu costat.

“ Ja fa molt temps que aquella que tants anys va estimar-me,
abandonà el meu llit cap al vostre, oh Senyor;
seguim essent parella, en invisible unió,
ella vivint a mitges i jo mig mort i exànime.

“Una raça ha de néixer de Booz! Qui s’ho creu?
Com podré mai ser pare d’uns infants sorollosos?
De jove, l’home té uns matins victoriosos:
de la nit surt el dia aixecant un trofeu.

“Però el vell, com pollancre a l’hivern, prou tremola.
Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.
Vaig inclinant, Déu meu!, cap al clot l’esperit
com un bou que té set va on l’aigua s’escola.”

Enmig del somni i l’èxtasi, Booz cercava veus,
girant a Déu ells ulls colgats de son confosa;
un cedre no sent mai que li parla una rosa,
i ell no sentia jeure una dona als seus peus.



Durant el somnieig, Rut, una moabita,
s’havia estès als peus de Booz, els pits nus,
esperant el moment que un raig de llum intrús
el despertés breument, com truca una visita.

Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.

L’ombra era nupcial, solemne nit de gala;
els àngels hi volaven s ens dubte en la foscor,
perquè es veia en la nit, com una exhalació,
un moviment blavís que s’assemblava a una ala.

L’alenar de Booz en el somni sublim
s’unia al sord lliscar del riu sota la molsa.
Érem al mes de juny, quan la natura és dolça;
els turons resplendien amb lliris al seu cim.

Dubtava Rut, dormia Booz. I Déu, què feia?
Els esquellots dels bens dringaven blanament;
una immensa bondat queia del firmament;
els lleons s’abeuraven; per fi l’hora s’esqueia.

Allà a Jerimadet, a Ur, tot reposà.
Els astres esmaltaven el cel fondo en penombra;
el creixent fi i lluent entre les flors de l’ombra
brillava en ple occident, i Rut es preguntà,

immòbil, entre els vels mig mirant per clivelles,
quin déu, quin segador de l’estiu infinit,
podia haver llençat, com qui fuig en la nit,
aquesta falç d’or pur al camp de les estrelles.

Demà, a les 19:30, a l'Ateneu Barcelonès

Booz endormi

Booz s'était couché de fatigue accablé ;
Il avait tout le jour travaillé dans son aire ;
Puis avait fait son lit à sa place ordinaire ;
Booz dormait auprès des boisseaux pleins de blé.

Ce vieillard possédait des champs de blés et d'orge ;
Il était, quoique riche, à la justice enclin ;
Il n'avait pas de fange en l'eau de son moulin ;
Il n'avait pas d'enfer dans le feu de sa forge.

Sa barbe était d'argent comme un ruisseau d'avril.
Sa gerbe n'était point avare ni haineuse ;
Quand il voyait passer quelque pauvre glaneuse :
- Laissez tomber exprès des épis, disait-il.

Cet homme marchait pur loin des sentiers obliques,
Vêtu de probité candide et de lin blanc ;
Et, toujours du côté des pauvres ruisselant,
Ses sacs de grains semblaient des fontaines publiques.

Booz était bon maître et fidèle parent ;
Il était généreux, quoiqu'il fût économe ;
Les femmes regardaient Booz plus qu'un jeune homme,
Car le jeune homme est beau, mais le vieillard est grand.

Le vieillard, qui revient vers la source première,
Entre aux jours éternels et sort des jours changeants ;
Et l'on voit de la flamme aux yeux des jeunes gens,
Mais dans l'oeil du vieillard on voit de la lumière.

Donc, Booz dans la nuit dormait parmi les siens ;
Près des meules, qu'on eût prises pour des décombres,
Les moissonneurs couchés faisaient des groupes sombres ;
Et ceci se passait dans des temps très anciens.

Les tribus d'Israël avaient pour chef un juge ;
La terre, où l'homme errait sous la tente, inquiet
Des empreintes de pieds de géants qu'il voyait,
Etait mouillée encore et molle du déluge.

Comme dormait Jacob, comme dormait Judith,
Booz, les yeux fermés, gisait sous la feuillée ;
Or, la porte du ciel s'étant entre-bâillée
Au-dessus de sa tête, un songe en descendit.

Et ce songe était tel, que Booz vit un chêne
Qui, sorti de son ventre, allait jusqu'au ciel bleu ;
Une race y montait comme une longue chaîne ;
Un roi chantait en bas, en haut mourait un dieu.

Et Booz murmurait avec la voix de l'âme :
" Comment se pourrait-il que de moi ceci vînt ?
Le chiffre de mes ans a passé quatre-vingt,
Et je n'ai pas de fils, et je n'ai plus de femme.

" Voilà longtemps que celle avec qui j'ai dormi,
O Seigneur ! a quitté ma couche pour la vôtre ;
Et nous sommes encor tout mêlés l'un à l'autre,
Elle à demi vivante et moi mort à demi.

" Une race naîtrait de moi ! Comment le croire ?
Comment se pourrait-il que j'eusse des enfants ?
Quand on est jeune, on a des matins triomphants ;
Le jour sort de la nuit comme d'une victoire ;

Mais vieux, on tremble ainsi qu'à l'hiver le bouleau ;
Je suis veuf, je suis seul, et sur moi le soir tombe,
Et je courbe, ô mon Dieu ! mon âme vers la tombe,
Comme un boeuf ayant soif penche son front vers l'eau. "

Ainsi parlait Booz dans le rêve et l'extase,
Tournant vers Dieu ses yeux par le sommeil noyés ;
Le cèdre ne sent pas une rose à sa base,
Et lui ne sentait pas une femme à ses pieds.


Pendant qu'il sommeillait, Ruth, une moabite,
S'était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu'une femme était là,
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d'elle.
Un frais parfum sortait des touffes d'asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala.

L'ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément,
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l'herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C'était l'heure tranquille où les lions vont boire.

Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l'ombre
Brillait à l'occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l'oeil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l'éternel été,
Avait, en s'en allant, négligemment jeté
Cette faucille d'or dans le champ des étoiles.


VICTOR HUGO

Cel de la Immaculada

Si ho he entès bé,
el cel té color
violeta i turquí
més que no blau,
però tenim ulls afeblits
per als colors extrems
i en canvi percebem
nítidament el blau:
esclatant com la seda
ben tibada
dels teus ulls.

Si he entès res,
fa molt temps que sabem
que Déu no és a cap cel,
que el blau que m’omple els ulls
són radiacions
rere les quals s'albira
només un buit inert
i el negre sol del crim
que matà Abel
i el bri de brisa de silenci
que va fundar potser
l’u i l’univers.

Per això, sabedor
que som al ball de l’atmosfera
dintre l'orquestra de la llum,
puc obrir els ulls i dono gràcies
al primer blau.
Ho dic ben alt:
–Cel, gràcies.
I ell me les torna.
Jo les reboto contra els balcons
i els daurats pubis
de les teulades
del primer sol.
Sento pujar una persiana,
els ulls t’hi veuen,
et deixondeixes,
lligues la corda a la barana
i dius –em dius:
–Bon dia.
I jo responc: bon dia, amor,
bon cel, bon blau, bona memòria,
et dono gràcies per acollir-me,
pel teu “sí” que, blavíssim,
ara encendrà la llum
de nou
com al primer matí.

Si voleu escoltar Victor Hugo...

L’ART DE LA TRAÏCIÓ

Recital de poesia traduïda

10 de desembre del 2008, a les 19:30 h

Sala Vedaguer de l’Ateneu Barcelonès


Hi intervindran: Nicole d’Amonville, Joan Casas, Xènia Dyakonova, Manuel Forcano, Francesc Gelonch, José Mateo, Arnau Pons, Simona 

Skrabec, Carles Torner i altres.

La presentació de l’acte anirà a càrrec d’Alfred Sargatal.

Es llegirà poesia traduïda al català i al castellà de l’anglès, francès, alemany, italià, romanès, eslovè, grec, rus, hebreu i altres llengues, en original i en traducció.

Comença l'any

Profeta

Sospesa’l bé. I escolta’l:
el còdol crida.
Jo sento el crit i el rei hi és sord
i la disputa aixeca un cop de vent,
un vendaval que fuig i em deixa sol
aquí, amb un còdol desconsol
que em crida als dits i flames,
flames pertot.
El vent neix de la pedra:
en el secret del còdol,
al cor del seu silenci,
batega la paraula.

Baula

a Jordi Sarsanedas

Hi ha un moment que s’esdevé a la impensada
el gest de donació. Em vas donar la llengua.
El testimoni. No et sabré dir on
—a escola? als Mites? al teu Glasgow?—
ni tampoc no vull escollir,
entre els tretze anys
d’ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu
que me’ls dictava al cor, i aquest moment de glòria
al funeral de Sant Gervasi
amb Barcelona als peus
i tota la memòria del teu viure
planant per la ciutat
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta,
i gràcies per la llum de les paraules
que va teixint l’ordit dels meus carrers
adés quadriculats, adés revessos.

Entre la teva primera irrupció
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat,
entre l’origen i la fi no escolliré
en quin moment, quina mirada
quin silenci, quin crit
—“La veu ha de ser digna!”—,
quin dia em vas donar la llengua,
la meva
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest
de traduir-se i traduir.
Això vaig rebre.
I avui vull aturar-te i mirar-te
i fer-te meu per sempre en aquest gest
fundacional i d’una extrema humilitat,
baula d’una antiquíssima cadena
de gràcia acumulada
que m’obre els braços,
m’abraça i em permet
obrir-los al futur
mirant enrere.
Trobant-me a mi mateix
regraciant
-te.

No sé com

Car prou que tinc present
amb quina irrebatible intimitat,
amb quina radical convicció,
sóc cada còdol de la glera,
l’un darrera l’altre, tots.
No sé com.

Demà farà dos anys que morí Jordi Sarsanedas. Aquesta cita del seu poema "Cada còdol de la glera" clou La núvia d'Europa. Durant força temps, abans que s'imposés la núvia, No sé com va ser un títol provisional del llibre. Fa anys, vaig escriure aquest article sobre el mateix poema (recollit al llibre L'arca de Babel).

A l'Avui

”Ja fa temps que, entre nosaltres, el compromís poètic –l’aposta deliberada per la un dia anomenada poesia engagée– es diu Carles Torner. Si el seu silenci editorial dels darrers deu anys, si més no com a poeta, havia fet oblidar a algú l’ardida denúncia de la situació als Balcans que movia Viure després (1998) o el clam contra la injustícia de L’àngel del saqueig (1990), l’aparició de La núvia d’Europa pot haver-lo convençut que ningú fa del poema com ell, ara com ara, un instrument de protesta i de vindicació de més energia i perícia formal. L’efecte del poema inicial, una actualització de la “Marxa nupcial”, de Salvat-Papasseit, a la memòria de la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada per la seva oposició al règim de Putin, és molt considerable, i persuadeix de la vigència d’una escriptura avantguardista a l’hora de bescantar els qui esclafen la llibertat d’expressió: “Escopiu a la closca pelada dels botxins”.

Al llarg del volum (que Torner ha posat sota la bella llum lunar de la “falç d’or”, del famós “Booz endormi” de Victor Hugo), sentim també el ressò de conflictes internacionals com la pugna entre Israel i Hezbol·lah, la invasió de l’Iraq i els crims de Srebrenica. És aquesta circumstància, que les activitats del poeta dins el PEN català ajuden a emmarcar, la que explica que La núvia d’Europa sigui un llibre, en el seu humanisme crític, d’una poesia inequívocament pública i oratòria, escrit des d’una gairebé invariable tessitura civil. Una sola dada serà significativa: només vuit dels seus quaranta-un poemes no van acompanyats en les notes finals d’algun aclariment sobre quina conjuntura (en bona part un homenatge pòstum, o la seqüela d’un enfrontament) va motivar-ne la composició. I això fa que escoltem pertot i sobretot la veu d’un denunciant (o algun cop la d’un salmista bíblic) en detriment d’una altra de més íntima, no animada per cap desgreuge i que es pot estar de faristols, i que sentim molt menys.  

Com que Torner sap escriure molt bé sobre “el viu dolor / damunt l’altar de la memòria”, els resultats són sempre valuosos, però entre un tour de force ètic com "Destraduir Europa", en què les bones intencions sempre van un pas per davant de la realització poètica, i una elegia tan ben construïda com "La camioneta vermella" (en record de la poeta jueva Yael Langella), hem de preferir aquest segon poema i aquells que participen del seu mateix esperit.

Torner té un rar domini del vers eloqüent i cordial, i per això cal plànyer que qui tan bé sap veure “quan s’obre la bretxa / de l’indicible”, no hagi estat una mica més amatent a un ordre d’experiència no tan subsidiària i datada, sempiterna nota al peu dels avatars històrics. Crec que molts lectors seus ens alegraríem que l’autor considerés més sovint (com ja feia a l’excel·lent Viure després) que la poesia, com va escriure Pavese, no neix sempre de la nor- malitat de les nostres ocupacions, sinó també d’aquells instants en què aixequem el cap i descobrim, amb estupor, la vida.”

Pere Ballart, “Notes al peu (de la història)”, Avui, 15 de novembre del 2008. El suplement de cultura del 22 de novembre conté una nota on s'explica que, per un error tècnic, la puntuació que Pere Ballart havia donat del llibre (un 3) va canviar-se (per un 2).

La decepció i el salm

(...) Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseit va escriure a principi de segle i a la qual Ovidi Montllor posà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L'Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l'Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica... Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l'Europa que els nostres dirigents amaguen sota l'estora. Estremidor Destraduir Europa.

Entre la boira d'aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l'àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d'abans com si sempre hagués estat d'ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l'Arca, en són una mostra.

Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d'Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L'onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre, Baula. [+]

David Figueres al seu bloc Els dies i les dones

Dimecres vinent, 12 de novembre

  Edicions 62 i La Central

us conviden a escoltar

Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova, 

Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró, 

Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera, 

Arnau Pons, Simona Skrabec i Jaume Subirana

que llegiran poemes originals i traduïts 

amb motiu de la presentació de

La núvia d'Europa

Serà dimecres, 12 de novembre, a les vuit del vespre, 

a La Central de Mallorca (Mallorca 237, Barcelona)

Fa quatre anys que no hi és

Cent nadals
en memòria de M. Teresa Sanahuja


He viscut cent nadals.
Cent vegades he vist
com l'estel ha guiat
els tres reis pelegrins.

D’àngels, n'he conegut
més de cent, més de mil,
en la guerra i l'absurd,
en l'amor i l'oblit.

Quin anunci m'han dut?
Que la pau ja ve al món.
Que la porta en els ulls
un infant sense por.

Sí: durant cent nadals
he pintat l'horitzó
d'un pessebre parat,
esperant el nadó.

Ara un plor ha esclatat.
És el meu? És ocult?
He vetllat cent nadals:
t’he adorat al cent-un.

Avui, dues cites

 A les 19 h., a la Universitat Pompeu Fabra

Aula 13.001 (edifici Ramon Turró)

"Encara la poesia."

Conversa amb Carles Torner i Jaume Subirana

Presentació i moderació: Manel Ollé

I a les 23:05 al Canal 33

Convidats: Baltasar Porcel i Carles Torner.

Emili Manzano parla amb l'escriptor Baltasar Porcel de la seva última novel·la, "Cada castell i totes les ombres", i fa un repàs del que ha estat l'última Fira de llibre de Frankfurt amb Carles Torner, poeta, autor del llibre "La núvia d'Europa" i cap de l'àrea d'humanitats i ciències de l'Institut Ramon Llull.

La resposta de Drago Jančar

La poesia no és un univers on cada sentit simple pugui o degui ser traduït en llenguatge comú. Destraduir Europa és un poema escrit a diferent nivells, la principal metàfora hi és subterrània, literària: geografia oculta: Torner diu --o més ben dit Bashkim en el seu poema diu:
quina geografia oculta
recorre els versos que ara escric.

Aleshores el poeta agafa la pala, es posa el casc d'espeleòleg, encén la lot dels salms i comença a anar cap al fons, més fondo, més... i el que hi troba no és cap paisatge plaent: memòries de les nostres violències, els taüts de Vukovar i Srebrenica. No es tracta pas del que resta d'una història llunyana, no és arqueologia, sinó que és motiu de meditació humana i de compassió per part d'un poeta sensible. Però a l'exterior, a la superfície, damunt la terra, el dia és assolellat: és un dia plaent, la llum és generosa, un diumenge d'agost.

Un altre poeta, Adam Zagajewski, ha copsat en un llibre el títol Mística per a debutants i comença a escriure la seva reflexió en un petit, senzill moment de la història contemporània d'Europa:
i el xiuxiueig de les converses d'intimidats turistes
de l'Europa de l'Est, que ara en diuen Central,
(...)
i el sistemàtic, lent crepuscle
esborrant els contorns de cases medivals
(...)

Dos poetes s'han tobat, un poema es submergeix en l'altre, de sobte som fora del temps i la geografia, som en un paisatge de símbols i de metàfores, i estem doncs traduïnt, intentant comprendre la nostra existència, el sensesentit i l'absurd de solucions polítiques brutals, que deixen cossos morts dintre els taüts. Torner és ara un cartògraf que mapa el que és visible i allò invisible en la seva cartografia oculta.

Els símbols de Zagajewski, incorporats a la geografia poètica de Torner, eviten i posposen la brutalitat real del món. Torner, per contra, intenta acostar-s'hi apassionadament, per veure i per comprendre: "Què vol dir què vull dir què vols dir". Però, oportunament, tots dos es troben indefensos en el seu intent de traduir la realitat d'avui, el mon d'avui, el món de l'Europa d'ara, dins l'oculta geografia de la poesia. Les coses, amb les seves profundes arrels dins la història i l'experiència humana, segueixen avançant, la roda de la història segueix girant també els diumenges d'estiu assolellats. No s'hi pot fer res, com Beckett diu a la primera ratlla del seu Tot esperant Godot. D'acord, però quan entenem que
els viatges, qualsevol viatge
no eren res més que mística per a debutants

aleshores capim moltes coses i la geografia oculta esdevé, de sobte, visible. I tots nosaltres, gent de l'escriptura, la lectura, la traducció i la destraducció, ens sentim molt propers a
el petit rossinyol que assajava la seva recitació
a frec de l'autopista

com Carles ho escriu en el seu poema (i així acabo la meva resposta, també, poèticament).

DRAGO JANčAR

Cafè Europa-L'Havana al festival Kosmopolis

Molts dels poemes de La núvia d'Europa són poemes d'encàrrec. I alguns fruit d'encàrrecs totalment inesperats. Com el d'ara fa quatre anys. Em trucà Bashkim Shehu, l'escriptor albanès acollit en terres catalanes, per demanar-me que participés a la sessió del Cafè Europa que es celebrava en el marc del festival Kosmopolis del 2004. Avui, dos dies abans que s'inauguri l'edició del 2008 del festival, em torna a la memòria la petició de Bashkim: "Et demano que en un diàleg amb escriptors de Cuba i de l'Europa de l'Est (Albània, Rússia, Eslovènia, Polònia...), ens parlis de la geografia oculta dels teus poemes. De la teva relació amb Bòsnia i altres països de l'Europa de l'Est." Amb en Bashkim ens coneixíem bé, havíem coïncidit nombroses vegades en sessions dedicades a parlar dels escriptors perseguits (recordo un cicle a diverses biblioteques de Barcelona); ell parlava des de l'experiència del Parlament Internacional d'Escriptors, jo ho feia des de la del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN interna- cional. "El Cafè Europa combina debats i música, i totes les intevencions dels participants formen part d'un diàleg. A tu et tocarà respondre breument a la intervenció que hi farà l'escriptor cubà Jorge Ferrer. I, en un altre moment del debat, al cap d'una estona, quan tu ens expliquis quina relació téns amb l'Europa de l'Est, et respondrà el narrador eslovè Drago Jančar." Vaig agrair la invitació: aquest diàleg em va interessar d'immediat.

Però el més sorprenent de la petició del Bashkim va venir a continuació: "Per parlar de la geografia oculta dels teus poemes pots triar la manera que més t'agradi: una petita ponència, una lectura comentada de poemes teus o dels textos que vas escriure durant la guerra de Bòsnia, un text curt de ficció,... i fins i tot, si t'hi veus amb cor, podríes escriure un poema. Un poema llarg, és clar, perquè la teva intervenció ha de durar vint minuts." En penjar el telèfon vaig adonar-me de la magnitud de l'encàrrec. Una petició així és com un mandat: calia respondre amb un poema, és clar, un poema de vint minuts. Sis mesos després, vaig llegir al Kosmopolis Destraduir Europa, un poema llarg entorn del qual es van anar articulant tot de poemes escrits abans i escrits després d'aquell moment, donant forma a La núvia d'Europa. Entre els links del marge dret hi trobareu les traduccions a l'anglès i l'espanyol del poema que van fer-ne els organitzadors del Kosmopolis per tal que es pogués establir el diàleg volgut a la sessió del Cafè Europa-L'Havana.

Rapala i La núvia d'Europa

"Encara la poesia". 

Conversa amb Carles Torner (La núvia d'Europa, Edicions 62, 2008) 

i Jaume Subirana (Rapala, Edicions 62, 2007). 

Presentació i moderació: Manel Ollé

Dijous 23 d'Octubre de 2008, 19 h.

Aula 13.001 (edifici Ramon Turró), 

Universitat Pompeu Fabra

Transparència a la fira del llibre

En una superfície transparent
amb lletres grans com el teu puny
hem fet escriure uns versos
de Ramon Llull:

Digues, foll, ¿qui sap més d’amor,
aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i llanguiments?

tu seus darrere les paraules
em mires entre línies
es van fonent els segles
et text es llegeix bé
tot i que et mous a l’altra banda

així que en llegir els versos
llegeixo alhora els teus cabells
que els tradueixen
els llavis el somriure de reüll
i vaig imaginant

plaer i sofrença
follia i llanguiment

benvolguda figura
traductora de Llull
rere el vers transparent
jo vaig llegint rengles avall
damunt la brusa escrita

la coma entre els botons
l’interrogant perdut
pels plecs com d’una túnica
l’accent en una mà
l’apòstrof d’una cella

plaer i sofrença
follia i llanguiment

fa set-cents anys
i avui mateix
el crit la llengua antiga
la veu que es tradueix
temps a través

i et crea i em recrea
amb aquest vers que clama
l’íntim desassossec
mentre jo et rellegeixo
cos a cos vers a vers

plaer i sofrença
follia i llanguiment

Respongué i digué
que amb l’un sens l’altre no hi haurà
amorós coneixement.

Al Mundo

(...) "Contra la por, la veritat del crit" diu el vers final de Divisa. I el cas és que "la veritat del crit" apunta en molts altres poemes de l'obra. Aquest és un vessant molt remarcable de la poesia de Torner: el compromís amb la dignitat humana, amb la llibertat. Que es formalitza de diverses maneres: en una artització del clam humà; en l'exposició d'un sentiment religiós profund; en la denúncia de la barbàrie; en la renovació de la confiança -malgrat tot- en la paraula. El poeta ha assajat formes diverses d'expressar tots aquests neguits i el poema final, adreçat a Jordi Sarsanedas, té, encara, la virtut de proposar una poètica afí a la de l'autor de Cor meu, el món, hereva en gran mesura de la d'aquell. Però particularment és la faceta que menys em satisfà de la seva poesia; la que em suscita més dubtes, més reserves. 

(...) A mi, però, el Torner que més m'agrada és el del poema epifànic, amb unes imatges clares i sense cap llast retòric. Cançó de bressol vora la mar o Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada, dedicat a l'hel·lenista Eusebi Ayensa, són, posem per cas, poemes menors, de circumstàncies, però resolts amb una gràcia gairebé manentiana. Entre els d'homenatge, el que dedica a Maria Mercè Marçal em convenç molt menys que el que dedica a Yael Langella, una de les peces magistrals del recull: La camioneta vermella. En aquest poema, el lector podrà apreciar la destresa de Torner a l'hora d'utilitzar la polimetria, el seu gust per la llengua, la saviesa en la construcció del poema... De tema fúnebre, acaba esdevenint una reflexió commovedora sobre el curs de la vida -hi ha, aquí, una vibració de l'emoció que no trobo, per exemple, en els poemes dedicats a la periodista russa. (...)

Jordi Llavina, "El compromís poètic de Carles Torner", El mundo, 10/10/2008

Aquí podreu descarregar aquí la crítica sencera en pdf

Ni un crit, i tot és crit.

Amb aquest vers acabava Bartomeu Fiol l'article que publicà ahir al diari Balears sobre La núvia d'Europa. És l'últim vers de la primera estrofa del poema "Destraduir Europa", i és un vers robat. El vaig sentir per primera vegada en un recital a Palma, en el qual participaven una vintena de poetes d'arreu del món, durant la inauguració d'un encontre del PEN internacional. La lectura que Sarsanedas va fer del seu poema "Almadrava" -que anys més tard inclouria al llibre Cor meu, el món- m'estremí. Em parlava de tot el silenci acumulat damunt els crims de Bòsnia i de Timor Oriental, per testimoniar dels quals alguns dels escriptors de l'encontre havien viatjat des de molt lluny:

Aquesta negació, la muralla profunda,

no la veus i et fereix.

Gernació tumultuosa, tot un poble

armat de llum. La llum es trenca,

vidre damunt la pell i els músculs

debades poderosos.
Tant de vida de sobte rebullint,
llum cega, encabritada,
reguitnant. Rebutja i torna a rebutjar
la nit imperiosa que l’aferra.
Ni un crit, i tot és crit. 

(...)

Amb els anys, vaig escriure un parell d'articles sobre "Almadrava", i Sarsanedas va ser conscient que els seus versos em feien companyia.


L'any 2000 el PEN celebrà el seu congrés internacional a Moscou, i tot els debats van estar marcats per l'oposició a la guerra de Txetxènia i a la repressió de la llibertat d'expressió amb què s'iniciaven llavors els anys ferotges de Vladimir Putin. Günter Grass hi llegí el seu manifest: "Mai més callats." Vaig tenir la pensada de demanar-li que em deixés fotografiar-lo sostenint el "Mai més callats" escrit per ell mateix en una pàgina blanca. I vaig demanar tot seguit a una vintena més d'autors d'arreu del món que fessin el mateix, sostenint el full on havien escrit un vers o una frase breu referits a la guerra i al silenci que Putin estava aconseguint d'imposar a qui en volgués donar notícia. En tornar a Barcelona ho vaig demanar a Jordi Sarsanedas -que no havia pogut viatjar a Moscou tot i ser president del PEN català-, i ell no trigà gens a decidir amb quin vers volia deixar-se fotografiar per parlar de la guerra de Txetxènia.

Al Balears

(...) Però entre els millors poemes del llibre cal destacar també Rut desvetllada, un homenatge a Maria Mercè Marçal, La camioneta vermella, en record de Yael Langella —la poeta jueva que practicava un caramull de llengües, entre elles el català, en el qual ens ha deixat nou poemes inèdits—, i Baula, el poema que clou el llibre, dedicat a Jordi Sarsanedas.
Per descomptat, no és d’estranyar —donat el vell compromís de l’autor amb la causa de les minories musulmanes de l’antiga Iugoslàvia, recordem el seu poemari Viure desprès— trobar-nos amb sengles traduccions de textos de Joseph Brodsky, Cançó de Bòsnia, i Czeslaw Milosz, Sarajevo, així com igualment un considerable poema en prosa propi, La biblioteca cremada, que és un petit monument oral a la de Sarajevo, incendiada en efecte per les bombes sèrbies.
Mancaria encara provar de donar alguna idea al lector sobre la importància del poema més llarg del llibre, Destraduir Europa, que ocupa nou pàgines però em manquen tant espai com forces. Sols indicaré que hi surten Sbrenica, Cracòvia i un poeta polonès, Zagajewski, que no conec, i encara que la primera estrofa d’aquest llarg poema acaba amb aquest vers: "ni un crit, i tot és crit".

Bartomeu Fiol, "Contra la por, la veritat del crit", Balears, 8/10/2008
>Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf

In memoriam

                Perla

- Si tu escrius la veritat,
deien a l’amiga un dia,
viuràs amb pena i turment,
moriràs amb ignomínia.

-De tal manera ho entenc,
així ella responia,
que si opto per callar
o per escampar mentides,
seré servida per tots,
escriuré sense cap brida
i em lloarà l’enemic

de l’Estimat de ma vida.

El 7 d'octubre fa dos anys

Els quatre primers poemes de La núvia d'Europa són un homenatge a Anna Politkòvskaia, la periodista russa que va ser assassinada ara fa dos anys per haver revelat incansablement, en llibres i articles, els crims de l'exèrcit rus a Txetxènia. Amb el PEN Català vam convidar Anna a venir repetidament a Barcelona, i la vaig trobar també als congressos internacionals del PEN des del 2001. Arran d'aquell primer encontre a Londres li vaig escriure aquesta carta, publicada a L'arca de Babel.

Al web

Aquesta és la fitxa de La núvia d'Europa al web d'Edicions 62

La coberta